Escollir... i provocar una tragèdia

 Aquest podria ser un títol que ben bé aniria de la mà del Judici de Paris... però aquí i ara no serà tractat directament, no crec que hi facin falta més reflexions. Em voldria referir més aviat a una peça d'Eurípides, Ifigenia a Àulida. I molt en concret a un moment del Pròleg (vv. 66-71):

Ἐπεὶ δ᾽ ἐπιστώθησαν — εὖ δέ πως γέρων
ὑπῆλθεν αὐτοὺς Τυνδάρεως πυκνῇ φρενί —
δίδωσ᾽ ἑλέσθαι θυγατρὶ μνηστήρων ἕνα,
ὅτου πνοαὶ φέροιεν Ἀφροδίτης φίλαι.
ἣ δ᾽ εἵλεθ᾽, ὅς σφε μήποτ᾽ ὤφελεν λαβεῖν,
Μενέλαον.

Sí: els pretendents foren enganyats pel vell Tíndar i aquest va permetre a la seva filla escollir un dels pretendents, «però ella va escollir aquell que mai no hauria de maridar, Menelau». Hi ha, en els versos, una certa ironia en el fet que la forma d'infinitiu actiu, λαβεῖν, es feia servir més pensant en el marit —que és qui pren muller. 

Però aquesta elecció va acompanyada immediatament de l'arribada d'aquell home que va escollir Afrodita, va jutjar les deesses (ἐλθὼν δ᾽ ἐκ Φρυγῶν ὁ τὰς θεὰς / κρίνων). Hèlena, doncs, escull i Paris també ha escollit. De fet, per a assimilar els dos personatges amb un mateix comportament i idèntic tarannà se'ns diu que l'amant fuig amb l'amant: ἐρῶν ἐρῶσαν ᾤχετ᾽ ἐξαναρπάσας (v. 75). Els qui han triat, els protagonistes de l'elecció, ara s'escullen entre ells. I això serà, de bon principi, la guspira de la tragèdia de Troia i fins els Retorns.