Continuo amb Ifigenia a Àulida, que em té, per moments, gairebé enganxat. A més, és una peça que conté una història del text molt interessant, amb intervencions crítiques que —com se sol dir— aporten llum, potser en algun moment innecessària. Voldria referir-me en primer lloc a un moment de la intensa intervenció de Clitemnestra, blasmant la covardia d'Agamèmnon, una resi de gran impacte. En un moment donat, la reina l'examina furiosa (vs. 1166-1169):
Κἄν τίς σ᾽ ἔρηται τίνος ἕκατί νιν κτενεῖς,
λέξον, τί φήσεις; ἢ 'μὲ χρὴ λέγειν τὰ σά;
Ἑλένην Μενέλεως ἵνα λάβῃ; καλὸν γ' ἔπος
κακῆς γυναικὸς μισθὸν ἀποτεῖσαι τέκνα.
El suplement que he assenyalat subratllant-lo, tot reproduint l'edició de François Jouan, en realitat té la lectura γένος en els manuscrits. La conjectura γ' ἔπος remunta a Girolamo Vitelli. I val a dir que no és una conjectura forassenyada: la cruel ironia, en boca de Clitemnestra guanya força, molta força, indubtablement perquè deixa Agamèmnon, un general covard, en evidència. (Murray marca el mot γένος amb una crux desperationis i sembla proposar γ' ὁ νοῦς.)
Però, continuem amb la peça i al cap d'una estona trobem aquesta altra intervenció, quan parla Ifigenia per segona vegada, ara plena de resignació (vs. 1375-1376):
Kατθανεῖν μέν μοι δέδοκται· τοῦτο δ᾽ αὐτὸ βούλομαι
εὐκλεῶς πρᾶξαι, παρεῖσά γ᾽ ἐκποδὼν τὸ δυσγενές.
(La meva mort està decidida: ho vull convertir en quelcom gloriós allunyant un llinatge deshonrós.)
Posats l'un al costat de l'altre, tant el que diuen la mare com la filla es pot referir ben bé al γένος al·ludit per Clitemnestra al v. 1168: una família, un γένος pertorbat i marcat per la immoderació, fets que amaguen amb paraules i discursos. Agamèmnon, un home atordit i ple de contradiccions, que no dona per més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada