M'aturo un altre cop al cant IV de l'Odissea. Menelau ha relatat les seves aventures a Egipte i vol obsequiar Telèmac amb uns presents. Però aquest els refusa perquè a Ítaca el terreny i l'orografia no permeten fer córrer els cavalls (v. 594 ss.). M'ha agradat, m'ha impactat, la modèstia amb què, finalment ho diu: ...Ἰθάκη περὶ πασέων.
—Atreïda, no vulguis ja gaire més temps retenir-me.
Cert és que un any sencer jo vora de tu engrunaria,
sense que mai em vingués enyor del casal dels meus pares;
car és terrible, els teus relats i les teves paraules,
el goig que em fan d'escoltar; però els meus homes ja deuen
migrar-se a Pilos la bona; i tu vols aquí retenir-me.
I el que em regalis, que sigui una cosa en tresor guardadora;
a Ítaca, de cavalls, no en duré: val més que te'ls deixi
aquí per a ornament; car tu ets senyor d'una plana
vasta, en la qual hi ha el trèbol en abundància i la jonça
i els blats i les espeltes i l'ordi blanc d'ampla espiga.
Ítaca... no hi trobaries carreres amples ni prada:
és cabrera, i més d'estimar que si fos eguassera;
sí, perquè cap de les illes que al mar s'inclinen és feta
per cavalcar ni té prats; i la meva menys que les altres.
 |
Fotografia: Andreas Sourbis |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada