Una observació al Περὶ τοῦ ἀκούειν de Plutarc

Repassant el curs que ha acabat i preparant les matèries del que ha de començar el mes de setembre, m'ha vingut a les mans una breu antologia de textos grecs de Nicolà Tammaro que voldria compartir. 

En la secció quarta del seu Περὶ τοῦ ἀκούειν o De recta ratione audiendi (Moral. 39 b-d) Plutarc dibuixa una imatge que no hauria pas de semblar excessivament idíl·lica de ningú que realment vol copsar el valor real del que ensenya un mestre. Diria que l'art d'escoltar és més aviat l'art de l'autodomini, αὐτοκράτεια. En reprodueixo el següent paràgraf:

Πανταχοῦ μὲν οὖν τῷ νέῳ κόσμος ἀσφαλής ἐστιν ἡ σιωπή, μάλιστα δ' ὅταν ἀκούων ἑτέρου μὴ [c] συνταράττηται μηδ' ἐξυλακτῇ πρὸς ἕκαστον, ἀλλὰ κἂν ὁ λόγος ᾖ μὴ λίαν ἀρεστός, ἀνέχηται καὶ περιμένῃ παύσασθαι τὸν διαλεγόμενον, καὶ παυσαμένου μὴ εὐθέως ἐπιβάλλῃ τὴν ἀντίρρησιν, ἀλλ' ὡς Αἰσχίνης φησί, διαλείπῃ χρόνον, εἴτε προσθεῖναί τι βούλοιτο τοῖς λελεγμένοις ὁ εἰρηκώς, εἴτε μεταθέσθαι καὶ ἀφελεῖν. 

Oἱ δ' εὐθὺς ἀντικόπτοντες, οὔτ' ἀκούοντες οὔτ' ἀκουόμενοι λέγοντες δὲ πρὸς λέγοντας, ἀσχημονοῦσιν· ὁ δ' ἐγκρατῶς καὶ μετ' αἰδοῦς ἀκούειν ἐθισθεὶς τὸν μὲν ὠφέλιμον λόγον ἐδέξατο καὶ κατέσχε, τὸν δ' ἄχρηστον ἢ ψευδῆ [d] μᾶλλον διεῖδε καὶ κατεφώρασε, φιλαλήθης φανείς, οὐ φιλόνεικος οὐδὲ προπετὴς καὶ δύσερις.

(Així doncs, en tot temps el silenci és un ornament infal·lible per a un jove, i sobretot quan no es posa neguitós ni plora mentre escolta algú altre, fins i tot si els comentaris no li resulten massa agradables. Doncs bé, els aguanta i s'espera fins que l'orador faci una pausa i, quan arriba la pausa, no interposa la seva objecció a l'instant, sinó que —com diu Èsquines— deixa que passi un interval de temps, no fos cas que aquell que parla vulgui afegir alguna cosa més a allò que ha dit, modificar o eliminar res. 

Però aquells que interrompen a cada moment, ni per escoltar ni per ser escoltats, sinó parlant mentre parlen els altres, es comporten d'una manera impròpia. Ara, qui tingui l'hàbit d'escoltar amb moderació i respecte, entoma i orienta un bon discurs, i s'adona i detecta més fàcilment un discurs inútil o fals, mostrant-se, d'aquesta manera, com un amant de la veritat i no com un un home bregaire, impetuós i procliu a la polèmica.)