CASXJuv

Mai no ho hauria pensat, però per Internet es poden trobar associacions ben curioses com el Club d’amics de La sàtira X de Juvenal, al qual respon l’abreviatura “CASXJuv”. Cliqueu aquí per a fer-hi una visita. Els seus promotors són Juli Camarasa (president) i Amadeu Viana (secretari).

La primera condició per a pertànyer al club, llegeixo en els seus estatuts, és la següent: “Per pertànyer al Club d’Amics de la Sàtira X de Juvenal cal absolutament estar decidit a portar-la, en fotocòpia o acompanyada de la resta de Sàtires en format de llibre, a la butxaca de l’americana o al bolso o en alguna altra butxaca de la roba amb què es va pel carrer, habitualment, o quan es va d’excursió o de viatge.”

I jo em demano —si no és molt demanar— quanta gent no se’ls veu decidits, ni gens ni poc, a no llegir (llegir pensant, llegir gaudint, rellegir...) i per tant, a no escoltar, a no pensar i, doncs, a no entendre res o pràcticament res? Condemnats a no-viure. Tolle, lege: no perdis miserablement el temps, pren un llibre, posa-te’l a prop teu... I si no t’és possible, intenta memoritzar alguna cosa. De vegades ho he fet amb un epigrama trobat a Guissona i que rellegeixo sempre que el tinc davant meu, al seu Museu. És preciós:

Quid sibi fata velint bellissima quaeque creari
edita laetitiae commoda si rapiunt?
Sed quae fatorum legis servare necesse est,
perverso lacrimas fundimus officio.
Haec bis sex annos vix bene transierat.
Ille suas lacrimas nondum emiserat omnes
et poterat semper flebilis esse suis.
"Parcite enim vobis tristes sine fine parentes,
parcius et Manes sollicitare meos".
Ponimus hunc titulum luctus solacia nostri,
qui legit ut dicat: sit tibi terra levis.

Servil·la Prepusa a la seva filla Lèsbia, morta a l’edat d’onze anys i deu mesos, enterrada ací.
Per quina raó els fats han creat allò que hi ha de més bell si ens prenen el que han creat perquè fos objecte de la nostra felicitat? Però, com que ens cal respectar la llei dels fats, vessem llàgrimes tot acomplint un deure contrari al nostre desig. Tot just ella anava a fer dotze anys i encara no havia vessat totes les seves llàgrimes, però podia ser plorada per sempre. “Atureu el vostre plany, pares contristats sense fi, i deixeu d’implorar els meus manes”. Hem posat aquesta inscripció, consol del nostre dol; aquell que la llegeixi, digui “que la terra et sigui lleu.”