Éssers d’un dia

Són força coneguts uns versos de la Pítica VIII (vv. 92-97):

... ἐν δ' ὀλίγῳ βροτῶν
τὸ τερπνὸν αὔξεται· οὕτω δὲ καὶ πίτνει χαμαί,
ἀποτρόπῳ γνώμᾳ σεσεισμένον.
ἐπάμεροι· τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ
ἄνθρωπος. ἀλλ' ὅταν αἴγλα Διόσδοτος ἔλθῃ,
λαμπρὸν φέγγος ἔπεστιν ἀνδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.

Que he traduït axí:
“En un instant s’acreix la felicitat dels humans, però d’igual manera cau per terra sacsejada per una sentència indefugible. Efímers! Què és algú? Què no és? L’home és el somni d’una ombra. Però quan arriba l’esclat que Zeus atorga, s’imposa als homes la llum resplendent i una dolça vida.”

Píndar és el poeta de la glòria i la bellesa lligades a una victòria humana, que ell divinitza amb els seus versos. Però també és molt conscient dels límits humans i de la inconsistència de les nostres accions. Aquesta definició de l’home com el somni d’una ombra es troba arreu, fins i tot en un poeta tan diferent com Eurípides. En la Medea (vv. 1224-1227) coincideix a dir el següent:

τὰ θνητὰ δ' οὐ νῦν πρῶτον ἡγοῦμαι σκιάν,
οὐδ' ἂν τρέσας εἴποιμι τοὺς σοφοὺς βροτῶν
δοκοῦντας εἶναι καὶ μεριμνητὰς λόγων
τούτους μεγίστην μωρίαν ὀφλισκάνειν.

“Les coses mortals —no ara per primer cop— les considero com una ombra. I sense temor diria que els qui semblen homes savis i preocupats per les raons són els qui reben la follia més grossa.”