El que presento ara no és meu. Ho he manllevat d'uns comentaris que va fer-me una amiga, Montse Torné Novell arran de la lectura dels llibres IV-V-VI de Les metamorfosis d'Apuleu. Per la perspectiva amb què està feta la seva anàlisi crec que les seves interpretacions són força interessants. Reprodueixo, doncs, les seves consideracions més rellevants:
El mite, en un primer moment, suggereix la fragilitat de l’ésser humà a mans del destí, i allò que en un principi podia semblar una qualitat es transforma en tragèdia i necessitat d’introspecció i reflexió.
L’atracció entre Cupido i Psique és l’atracció de l’ànima per l’ànimus, i de l’ànimus per l’ànima, en el sentit que mostra Jung. Jung parla de l’ànima com la part femenina de l’home que es manté inconscient, mentre que l’ànimus és la part masculina que té la dona. És la força d’aquest inconscient entre ànima i ànimus que es projecta en l’atracció entre l’home i la dona, en tant que l’home reconeix la pròpia ànima en la dona i, la dona, reconeix en l'home aquella part de si mateixa oculta de l'ànimus.
Aquest és el motiu pel qual Cupido demana a Psique que mai encengui el llum: perquè si obria el llum, l’ombra, la part oculta de la psique, es faria conscient... i l’inconscient, si es preserva és per mantenir l’estabilitat de l'ego. Ben simbòlic, tot plegat...
Segons la teoria psicoanalítica, la projecció és un dels mecanismes de defensa més comuns i de fet és el nucli del procés terapèutic amb la transferència i contratransferència.
La força de l’atracció entre Cupido i Psique és la conseqüència de la manca d’integració dels processos inconscients, de l’ombra, i que, atès que es troba en la zona més exterior de la part inconscient, aleshores fàcilment s’actualitza en les relacions de parella. Aquesta és la raó, per a Jung, dels conflictes entre les parelles: perquè projectem la nostra problemàtica en l’altre.
1 comentari:
Cosa interessant.
Publica un comentari a l'entrada