Πάθος καὶ ἔλεος

Fa anys, sí, recordo que apenes havia après a anar en bicicleta... a casa em solien contar una història —potser podria presumir que encara he viscut en una cultura oral— aquella d'un home que fou víctima d'uns lladres, que ningú no el va voler ajudar i que, només un "enemic" —cosa ben estranya— es va atrevir a guarir-lo de les seves ferides. Això produïa en la meva ment d'infant un efecte rar: em preguntava com podia haver al món gent tan deixada —avui diríem, tan poc solidària— i, de retop, com podia ser que un enemic pugués fer allò que "no havia de fer"!

Temps després vaig aprendre que la història no era tal, sinó una paràbola, la del bon samarità, explicada per sant Lluc (cap. X, 30 ss.) . I que aquesta paràbola —juntament amb d'altres, com la del fill pròdig— forma part del tresor de paràboles del cristianisme, i que és proposada com a model de conducta.

Encara, al cap d'un temps, mentre cursava els anys de batxillerat a l'Institut Samuel Gili i Gaya, recordo una discussió sobre un tema que vèiem contradictori. Havíem tot just llegit l'Antígona de Sòfocles i en el debat que fèiem a classe no arribàvem a entendre com Aristòtil, de manera categòrica, s'atrevia a pontificar que el patiment i la compassió de l'espectador són el camí per arribar a la purificació (κάθαρσις) que persegueix la tragèdia grega (Poètica 1450a). Ens semblava tan allunyat de la realitat! Ens semblava que el Filòsof no volia entendre el missatge de la tragèdia! El missatge de denúncia, de clam pels oprimits injustament, dels qui són víctima de les lleis capricioses i democràticament tiràniques que fan els homes.... I el mateix diríem avui davant Les Troianes d’Eurípides o del Prometeu d’Èsquil. Jo em demano ara si no "connectàvem" amb aquella concepció de tragèdia perquè portàvem sembrada dins el nostre inconscient la llavor del bon samarità. Ens costava acceptar que l'heroi, anorreat en solitari, fos precisament la clau de volta de l'efecte psicològic (o catàrtic) que es produïa en l'ànima de tot ciutadà-espectador de la tragèdia.

He rellegit novament el passatge de la paràbola. Sempre s'hi aprèn i hom en gaudeix: és un grec àgil, còmode, sense digressions ni dificultats. Sembla que no té ànim de colpir o d'impressionar; és una narració ben planera, sense subtilitats. A més, hi tenen cabuda temes de realia ben coneguts, com el poder curatiu del vi i l'oli, una panacea ben mediterrània. Aquí el tradueixo:

«Un home baixava des de Jerusalem cap a Jericó i fou víctima d'uns lladres que el van despullar i el van deixar baldat a garrotades. Després, deixant-lo mig mort, se n'anaren. Casualment, unsacerdot també baixava per aquell camí però, en veure'l, va passar de llarg. De la mateixa manera, també un levita, en arribar a aquell lloc va passar de llarg. Però un samarità que feia via, arribà cap a ell i, veient-lo, es va commoure en les seves entranyes. S'hi atansà, li embenà les ferides posant-hi oli i vi, el posà dalt de la seva muntura, el dugué a l'hostal i el va cuidar. L'endemà tragué dos denaris, els donà a l'hostaler i li digué:
—Cuida'l i la despesa que facis de més jo te la pagaré quan torni.»