En el món grec existeixen dos àmbits agonals per excel·lència: el camp de batalla i l'arena esportiva. Ambdós estan indissolublement units, ja que l'exercici atlètic no és sinó una preparació per al que és el motor essencial en la societat grega: la guerra, la defensa de la ciutat. I en aquesta societat agonal, que té l'heroi com a model de l'epopeia, la competència és més forta allí on es tracta de guanyar el més alt honor, el camp de batalla. Allí, el fet de morir està col·locat en el centre de l'escenari, en què la joventut, la bellesa i el vigor físic de l'heroi irradien amb fulgor en aquest instant gloriós; allí es dirimeix en atorgar al guerrer difunt les honres degudes i la glòria d'un monument immortal. La caça serà també espai agonal preferent, perquè no és altra cosa sinó un exercici preparatori i una metàfora de combats més singulars, més decisius. Es tracta d'una acció iniciàtica en la qual els joves aprendran les tàctiques del combat, en què s'exercitarà en la imitació d'accions modèliques.
(Guia de l’exposició “Reflexos d’Apol·lo”, Tarragona, MNAT, 2006, p. 12)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada