Robert Graves o "de la poesia a la mitologia"

La meva tesi és que el llenguatge del mite poètic, normal i usual a l’Europa mediterrània i septentrional de l’antiguitat, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de quals s’originen a l’època paleolítica, i que aquest continua essent el llenguatge de la veritable poesia, “veritable” en el modern sentit nostàlgic de “l’origen immillorable i, de cap manera, no un substitutiu sintètic”. Aquest llenguatge es va corrompre al final del període minoic quan invasors procedents de l’Àsia central varen començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i tornaren a modelar o falsificaren els mites per a justificació del canvis socials. Després arribaren els primers filòsofs grecs, que s’oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava la nova religió de la lògica i, a instància de la seva influència, es va elaborar un llenguatge poètic racional —ara clàssic— en honor del seu patró Apol·lo, i el varen imposar al món com a darrera paraula en relació amb la il·luminació espiritual: opinió que ha prevalgut pràcticamnet des d’aleshores en les escoles i les universitats europees, on ara s’estudien els mites tan sols com a relíquies arcaiques de l’era infantil de la humanitat. (R. Graves, The White Goddess, 1940. Trad. de Joan Callejón)

Aquest paràgraf, del tot programàtic, ha rebut el següent comentari de Joan Callejón: “Graves va molt més enllà (scil. de la recerca històrica, arqueològica i de les religions comparades). Descobreix, per damunt d’aquesta recerca, el valor primigeni i intrínsec de la poesia, considerada com a força sígnica, creadora i mediàtica, que havia mantingut en un principi el contacte entre el braó dels poders originals i entre l’organització gradual de la primitiva consciència antropològica”.