Un dels poetes més interessants (i potser dels millors) és, sens dubte, Aquilino Iglesia Alvariño. El següent poema (ple de ressons ben coneguts i que intento traduir) crec que us ha d'agradar.
C. V. CATULO
Dous mil anos de noite! ¿Qué paxaro
roi dediños de almendra, sombra fina?
¿Qué fontela de sono ora agurgulla
auga leve de risa desfollada?
Lesbia —bicos a centos, coma areias,
coma olas longuísimas salgadas—,
¿qué doce sono enleia a noite triste?
¿Que saudades che rôn peitos escuros?
Conta, conta Veranio, bon amigo,
ledos contos de Iberia, terra ardida.
—Brazos quentes afogan noites pechas.
Tremban sofraxes lisas coma buxo.
¿Lembras frol asañada ô pe da veiga
sob a rella do arado, bon amigo?
—Ergue, branca, Postumia, roxas cuncas,
uva de ouro, na noite señardosa.
Sirmio, Sirmio venusta, brando leito,
risas ledas do lago que un amara.
—Non me zárre-las portas, Ipsilila,
roxa, loura mazá, naranxa de ouro.
G. V. CATUL
Dos mil anys de nit! Quin ocell
rosega ditets d'ametlla, ombra fina?
Quin fontinyol de somni ara borbolleja
aigua lleu de riure desfullada?
Lèsbia —petons a cents, com sorres,
com ones llarguíssimes salades—,
Quin dolç somni embulla la nit trista?
Quines enyorances et roseguen pits foscos?
Compte, compte, Verani, bon amic,
feliços contes d'Ibèria, terra cremada.
Braços ardents ofeguen negres nits,
Tremolen les sofrages llises com boixos.
Te’n recordes de la flor tallada a tocar de l’horta
sota la rella de l'arada, bon amic?
—Aixeca't, blanca, Postúmia, vermelles tasses
raïm d'or, en la nit malenconiosa.
Sirmi, Sirmi bella, jaç tou,
riallades alegres de llac que hom ha estimat,
—No em tanquis la portes, Ipsilília,
vermella, poma rossa, taronja d'or.
(trad. R.Torné)
4 comentaris:
Efectivament, un gran professor que vaig gaudir a la universitat em va ensenyar com Fernando Llillo ens analitza, al seu article, com al poema d’Iglesia i també als de Catul es barregen sentiments quasi contradictoris.
A més, les referències que Iglesia fa al seu poema de les antigues frases de Catul són constants: "Gorrión, capricho de mi niña, con el que acostumbra ella jugar" (Catul, Poemes, II. La lírica de Catul és el seu referent.
Aquilino Iglesia Alvariño ens remet al anar i venir de la passió humana amb la saudade de l’ànima portuguesa que emergeix de la seva poesia.
M'ha agradat molt la inclusió al teu blog de la poesia d'Aquilino Iglesia Alvariño (C.V. Catulo), i la teva traducció al català. La literatura gallega m'interessa molt i crec que caldria que fos més coneguda entre nosaltres. Veure una poesia gallega d'aquesta qualitat al teu blog m'ha fet molt feliç.
Jo em sento hereu de les dues cultures. Sóc català, fill de pare gallec que em va fer conèixer i estimar la seva llengua i la seva literatura, que estimo tant com la catalana. A més visc a cavall entre Galícia i Catalunya, ja que mantinc una relació sentimental amb una gallega des de fa més de 3 anys, o sigui que almenys dos caps de setmana al mes els passo a Galícia, a on tinc ocasió d'expressar-me habitualment amb aquest bell idioma. A la meva parella també li va fer il·lusió veure al teu blog el ressó de la poesia gallega a casa nostra.
Gràcies doncs per la teva aportació a una interrelació de dues cultures germanes i filles d'un passat comú llatí.
Una cordial abraçada (Unha agarimosa aperta)
T'he descober avui, per casualitat, remenant l'UOC. Ja estàs en els meus preferits.
Si de jovenet hagués pogut estudiar, hauria fet clàssiques. Ara de "baixaincentivat" amb 58 anys faig Filologia a l'UOC.
T'aniré llegint amb interés.
Benvolgut Ramon:
em deixes sorpresa que sapigues també gallec i et diré que al reenviar-li el poema a un col·lega de Santiago, resulta que aquest poeta era amic del seu pare i una persona molt apreciada, la vida té aquestes sorpreses!
Fins ben aviat afectuosament.
Mercè Collell.
Publica un comentari a l'entrada