divendres, 16 d’octubre del 2009

Un poema de Berta Serra sobre el mar grec



El bon temps sembla que a poc a poc arriba a la seva fi. L'estiu d'enguany quedarà en el record primer i després en l'oblit. Ahir per la tarda recordava que per Sant Jordi va venir a l'Institut una professora de literatura castellana, Berta Serra, a llegir-nos i comentar uns poemes sobre un viatge seu a Grècia recollits en el lllibre Frente al mar de Citerea. D'entre els seus poemes escollits m'ha agradat especialment aquest que us copio aquí mateix, que recrea sinuosament cada imatge desgranada del seu record (si sabíeu quins records!) i és posada en un nou context. Qui no el faria seu?


La bahía no duerme la siesta, te contempla

El mar es un silbido azul desde el balcón
y los ferris parten continuamente a Creta
donde serán devorados por insaciables minotauros
estratégicamente disfrazados de camareros, guías o anfitriones.
Los relojes se detienen a las tres de un mediodía eterno
y el sol desciende por escaleras blancas
cegando a los pulpos que se deslizan por maromas interminables.
En los cafés del puerto hay un aroma agrio de yogur
y el muelle se marea
del color de los caiques y chalupas.
El malecón proclama su bienvenida bilingüe
ante los ventanales del Hotel Costero
y la ermita se tatúa de viento y caracolas
mientras los viejos beben agua fresca en barandas azules
frente al mar de Citerea.
Y, cuando los veraneantes regresan de los restaurantes
al hotel con los labios pegajosos de resina
y el perro de la dueña dormita en el vestíbulo
y las olas salpican el paseo marítimo
y aprendemos el mundo con un amor reciente,
la bahía donde los pulpos se secan al sol
se sumerge en la risa de las gaviotas.

4 comentaris:

Iacomus ha dit...

M'ha agradat, és molt plàstic.

Salutacions,

Jaume

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Hola Jaume. Tens raó, la descripció és molt plàstica i retrata els diferents elements del paisatge. Em semblava que revivia tota la zona amb les persones i coses que enumera.

llambreig ha dit...

Aquesta poesia de la descripció em recorda alguns poemes de l'Oliverio Girondo, cocnretament els "Veinte poemas para ser leídos en el tranvía", del quals en podeu tastar alguns ACÍ MATEIX.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Moltes gràcies, Josep, per la referència. Així que pugui llegiré el poemari amb mes calma. Em sembla que Girondo bé val la pena!