Aprendre llengües clàssiques segons sant Agustí

Poques vegades s'ha atorgat el valor adequat a les Confessions de sant Agustí, una obra que, per la seva sinceritat i profunditat, és un referent inel·ludible. El text que proposo ara em sembla que manté una vigència força actual i cadascú, amb la seva experiència --com a docent o com a discent--, hi podrà assentir en part o del tot.

XV. 22. (...) Jo pecava, doncs, d’infant, quan posava més amor en aquelles foteses que en coses més útils, o, més ben dit, quan detestava aquestes i estimava aquelles altres. I, de debò “un i un fan dos, dos i dos fan quatre” era per mi una cançó enfadosa i, en canvi, considerava un dolcíssim espectacle de vanitat el cavall de fusta, ple d’homes armats, i l’incendi de Troia, i l'ombra de Creüsa mateixa.

XIV. 23. Per què, doncs, jo avorria la literatura grega, que també canta històries semblants? En efecte, Homer mateix és destre a teixir faules anàlogues i té una futilesa infinitament dolça i, malgrat tot, era amarg per al meu gust infantívol. M'imagino que també per als nois grecs deu ésser així Virgili, quan els forcen a aprendre'l com a mi Homer. Era, evidentment, la dificultat, sí, la dificultat d’aprendre a fons una llengua estrangera que brufava, com si diguéssim, de fel totes les dolçors gregues de les narracions fabuloses. I és que, d’aquell vocabulari, jo no en sabia brot i, amb cruels terrors i càstigs, m’esperonaven aferrisadament a aprendre’l.

Bé, feia poc que, d’infant, tampoc no coneixia cap mot llatí i, així i tot, parant-hi esment, els vaig aprendre sense cap temor, sense angúnia, fins i tot entre les manyagueries de les mainaderes, les folgues dels qui em somreien i els alegrois dels que jugaven amb mi. Els vaig aprendre, vull dir, sense feixucs càstigs que m’agullonessin, com fos que el meu esperit, per ell mateix, m'agullonava a exterioritzar els seus pensaments, cosa que no hauria pogut, si jo no hagués aprés una porció de paraules no pas dels qui m'ensenyaven, sinó dels qui conversaven davant meu, en les orelles dels quals també jo posava a llum tots els meus

sentiments. D’on es veu prou lúcidament que per a aprendre aquestes coses té major força la lliure curiositat que no pas una subjecció plena de temors.

Sant Agustí, Confessions, Llibre I (trad. Miquel Dolç)

San Agustí (Sandro Botticelli)