Regals d'hospitalitat

Si havia de dir quins considero que són els dos moments més emblemàtics de les lletres antigues referent als dons d'hospitalitat no dubtaria a afirmar que l'episodi de Glauc i Diomedes al cant VI de la Ilíada i els versos finals de la Bucòlica I de Virgili (vv. 79-83):

«Hic tamen hanc mecum poteras requiescere noctem
fronde super viridi: sunt nobis mitia poma,
castaneae molles, et pressi copia lactis;
et iam summa procul villarum culmina fumant,
maioresque cadunt altis de montibus umbrae.»


Però després vindria tota l'Odissea, que és una verdadera font inestroncable del tema i que posa davant nostre ocasions en què l'hospitalitat —bona i perversa— es manifesta sota múltiples facetes i personatges. Avui m'he entretingut precisament en aquell moment en què Menelau vol fer do a Telèmac d'uns regals ben generosos a fi que aquest se'n recordi la resta dels seus dies. En tot cas, sigui quin sigui el motiu real d'aquesta hospitalitat, em sembla que valdria la pena prendre exemple:

ἀλλ᾽ ἄγε νῦν ἐπίμεινον ἐνὶ μεγάροισιν ἐμοῖσιν,
ὄφρα κεν ἑνδεκάτη τε δυωδεκάτη τε γένηται·
καὶ τότε σ᾽ εὖ πέμψω, δώσω δέ τοι ἀγλαὰ δῶρα,
τρεῖς ἵππους καὶ δίφρον ἐύξοον· αὐτὰρ ἔπειτα
δώσω καλὸν ἄλεισον, ἵνα σπένδῃσθα θεοῖσιν
ἀθανάτοις ἐμέθεν μεμνημένος ἤματα πάντα.
(Od. IV, 587-592)

“Ara, però, si et plau, tu resta a les meves estades
fins que onze o dotze dies ja faci que hi ets, i aleshores,
et donaré bon camí i uns presents et faré, esplendorosos:
tres cavalls i un carro molt ben polit; més encara:
vull donar-te una copa de bell cisellat, perquè hi facis
l’ofrena als déus inmortals, recordant-te de mi tots els dies.”
(Trad. C. Riba, Barcelona 1953, p. 86)