Proverbis de tot el món

Endreçant documents d'un vell Macintosh (un 4/40) he vist que hi tenia un document que mai no va veure la llum. Es tracta d'una ressenya d'un llibret que havia preparat per a la revista Escola Catalana. Tot i el retard en fer-lo públic, crec que pot servir per a refrescar el cor —i segurament el gust— per la temàtica.

*

 *        *

Axel Scheffler: Proverbis de tot el món. (Traducció de Xavier Roca-Ferrer) Barcelona, Edicions Destino, 1998, 125 pàgs.

L'enyorat Josep Miracle, tot comentant el valor dels proverbis i màximes, deia que són testimoni «d'una saviesa innata i, de tan rodonament adscrita a l'alta filosofia, que dóna cos a les dites populars». És per això que podem parlar amb justesa del «tresor» que constitueix la saviesa popular, fruit espontani de l'experiència natural dels pobles —la més sàvia!— i que arriba a omplir totes les manifestacions del món, fins les més rutinàries i les més inversemblants. Valdrà la pena, doncs, d'esmerçar temps a pensar sobretot en els «valors superiors» que puguin trobar-se en allò que més ens distingeix com a homes: és a dir, en allò que ens eleva a frec de l'autèntic coneixement i sensibilitat. Des d'aquest punt de vista, ens ve com un anell al dit un adagi de la Xina: «És savi l'home que, tenint dos pans, en ven un per comprar un lliri.»

I si parlàvem d'experiència i pragmatisme, a Sudàfrica, per exemple, s'hi refereixen així: «l'elefant vell ja sap on trobar l'aigua». Els irlandesos, però, ho diuen d'una altra manera: «l'escombra vella coneix els racons». I, encara, a l'Amèrica: «quan el llop coixeja, el conill vell salta».

Que l'home no és tan diferent, vagi on vagi i sigui d'on sigui, es pot fàcilment intuir quan llegim proverbis com aquell que diuen a l'Índia: «Llança un grapat de pedres i alguna farà mal». ¿No ens afigurem un «consell» molt estès en certs ambients de criticar i criticar a dojo, «perquè alguna cosa queda»? Altrament els anglesos diuen que «més val una ploma a la mà que un ocell a l'arbre», o els grecs que «un ocell a la mà en val dos al matoll», i fins els peusnegres, «més val un pardal a la mà que un voltor volant». Els russsos es resignen dient que «si no hi ha pomes, amb una pastanagueta ja farem», i quan ja no hi ha remei els italians fan, «posat que la casa se'm crema, més val que m'hi escalfi». Potser semblarà que els francesos no van curts d'enveja si se'ls atribueix l'adagi «la vaca de l'altre és la que dóna més llet»; però el fet és que en corria un de llatí que deia que «la collita del veí sempre és millor que la pròpia». En realitat aquí hi cap tothom: ¿com diuen els alemanys allò del «quien mucho abarca poco aprieta»? Simple i original: «si persegueixes dues llebres alhora, no en caçaràs cap».

Per tant, disposem d'un bell promptuari de dites ben adients i variades. Un florilegi en què diversos pobles parlen arreu de la paciència, les aparences, la gratitud, l'edat, l'enveja, la sort, la injustícia, l'amistat... fins una dotzena llarga de temes, però en definitiva, de l'home manifestat en diverses cultures. Fa molts anys rodava per casa diccionari vellot i apedaçat on es llegia una divisa en català antic, una frase que deia quelcom així: «conèixer los pobles e agermanar los cors». Ara hi contribueix, de forma excel·lent, el llibre d'en Scheffler.

No estaria gens malament, en fi, que aquest original corpus de paremiografia es veiés enriquit un dia per un treball del traductor, en Xavier Roca, amb un recull de dites assenyades —i de vegades també insòlites— per boca dels antics que deixin traslluir espurnes d'aquella «veritat capgrisosa, alumna de la saviesa dels grecs» de què parlava una sàtira del vell Varró.