dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà: adéu-siau i gràcies!

No parlo del Mestre Joan Solà perquè era del meu poble (Bell-lloc d'Urgell). No pas per això. Era un home senzill i amb conviccions. De tracte molt afable, fàcil, accessible. Plantejava les coses de manera oberta, des de tots els punts de vista que podia. I sempre era receptiu a les aportacions i observacions de l'interlocutor: tant si aquest era un doctor en filologia com si era un pagès. A tots tractava de manera igual. I els escoltava amb atenció. Els seus llibres estan escrits reflexionant en veu alta, metòdicament i sobretot pensant en el profit del lector (no en el 'currículum' de qui escriu, cosa massa freqüent avui dia). Era un filòleg d'alta volada, de gran competència. S'havia format estudiant filologia clàssica. Va saber ser humil i agraït, sobretot al final de la seva vida. Mireu com ell mateix va escriure el seu comiat a Migjorn.cat i a l'Avui.

Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà

* * *

Un professor de Vila-real, Manel Pitarch, ha elaborat aquest dossier de premsa. I aquí deixo, per acabar, un enllaç de l'amiga Marta Gallart: ella el va intitular "Estimat Joan Solà" i va adreçat, naturalment, no només a la gent de Bell-lloc. Em sembla que és la seva última aparició en mitjans de comunicació.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Pot estar ben segur, allà on sigui a hores d'ara, que ens en sortirem, i que un dia o altre acabarem dibuixant als llavis, la mitja rialla de la qual parlava.

Moltes mercès senyor Solà, tant de bo n'hi haguessin molts com vostè.


Descansi en pau.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Sí, tens raó, tant de bo hi hagués més persones com ell!