El poema és, per a mi, un dels més bells que mai hagi llegit. Lletra i ritme reprodueixen una imatge borrosa de la vall de Lutour: una cascada blanca que cau, envoltada d'arbredes al mig del bosc mentre el riu va fent via. El seu moviment, un tant sinuós, s'acompara a una dança que s’eternitza davant els ulls del poeta que hi veu una figura de dona inabastable (igual que Nausica o Haidé), però “una dona molt amada”. El poema és datat de l’1 d’agost de 1911, avui fa cent anys.
Tot i no haver estat recollit en cap volum de poesies, hem de reconèixer amb Arthur Terry (La poesia de Joan Maragall, Barcelona 22000, 238 ss.) que és fonamental, juntament amb un altre poema, «Nodreix l'amor...», per a besllumar l'evolució mística del poeta el darrer any de la seva vida i sobre la qual també es va ocupar Carles Miralles en el seu estudi, «Un xic exòtic i desorientat». Semblança de Joan Maragall l'últim any de la seva vida.
LA CASCADA DE LUTOUR
¿Veus endins la selva obscura
una tofa de blancura
bellugant-se entre els avets?
Ella és que va atansant-se,
ella és que va posant-se
sos penjolls i collarets.
Mira-la com ja s’avança.
¿No la veus que ve, que dansa
tota nua, tota blanca,
tota sola entre els avets?
Ja és aquí; i s’adreça al caire
del penyal i es llença al fons:
la corona li va enlaire,
collarets de caire en caire
desgranant-se a rodolons.
I ella canta i salta i grua
per damunt la roca crua,
tota blanca, tota nua,
tota escuma avall al fons.
Ja és al fons i estira els braços
i després obre els ulls verds.
Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Salta, filla; canta, canta.
Tu no saps, ni sabràs mai,
com t’assembles, ¡oh cascada!,
a una flor ben esclatada,
a una nit molt estelada,
a una dona molt amada
i al meu cor en son esplai.
(Joan Maragall, Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona, Eds. 62, 2010, ps. 330-331)
3 comentaris:
Magnífica proposta. Aquest i altres poemes de Maragall em fan recordar de manera potent Giovanni Pascoli, especialment els "Canti di Castelvecchio" i "Myricae":
"...fiocca la neve fiocca,
lieve, lieve, lieve."
Gràcies, Stefano, per aquestes referències.
Hola Sr. Torné. Gràcies per fer-me conèixer aquesta poesia, magnífica, que he descobert al seu blog, fent recerques a la xarxa sobre Cauterets.
Hi afegeixo que aquest poema sí que és a les Obres Completes de Joan Maragall, Editorial Selecta, edició de 1981, pàgina 102, amb una petita variant respecte del seu text: el cinquè vers fa "ella és, que VE posant-se".
Enric Espelt
Publica un comentari a l'entrada