dimecres, 5 d’octubre del 2011

Llibertat i poder, paraules?

Els dos passatges que confronto seguidament ofereixen una idea del que l'home pot arribar a pensar quan està mancat de llibertat, aterrit per l'odi mateix que aquest mancament li produeix, i com les paraules (λόγοι) poden distreure l'atenció d'aquell que judicaria durament les accions d'altri. El primer és del Prometeu d'Èsquil:
-No saps, Prometeu, que l'odi és l'únic mal que les paraules poden guarir?
-Això és axí sempre que s'intenta apaivagar el cor en el moment oportú, en lloc de malmetre l'ànim abrusat per la passió.
-És dolent posar entusiasme i atrevir-m’hi?
L'altre és de la novel·la de Yourcenar, Memòries d'Adrià, on llegim un pensament que em sembla de grandesa d'ànim: "he cercat més la llibertat que no el poder, i el poder només quan afavoria la llibertat".

18 comentaris:

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

Un filòleg de primera línia, com ets tu, hauria d’indicar els versos citats. Crec que et refereixes als versos 377 i següents.

Paul Mazon, a la Budé, tradueix:

OCÉAN: Ne comprends-tu, Promethée, que, pour traiter la maladie colère, il existe des mots médecins?

PROMETHÉE: Pourvu qu’on trouve le moment oú l’on peut amollir le coeur –au lieu de prétendre réduire par la force une passion qui forme abcès.

OCÉAN: Mais, à un zèle téméraire, vois-tu donc un châtiment attaché? Instruis –moi.

Crec que el text que dones no té el sentit del text grec original.

T’envio els meus respectes i la més alta consideració.

Antonio

Stefano Sanfilippo ha dit...

Hola Ramon,

Èsquil, quina referència de saviesa!

A mi em sembla que la teva versió, no és tan literal com aquella del Mazón - que va acompanyada amb text grec -, però, llevat potser de la interpretació de l'ἰσχναινῃ (un pel més enllà del que és el sentit hipocràtic de reducció de quelcom inflat, com ara un abscés), diria que no s'allunya del sentit del text. Ara desconec si altres edicions segueixen exactament el mateix text.

Salut!

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

Com a complement del meu comentari, deixo aquí el text de
G. Murray, Aeschyli tragoediae, 2nd edn. Oxford: Clarendon Press, 1955 (repr. 1960).
perquè el text de Paul Mazon no el trobo a Internet.

Ωκ.} οὔκουν, Προμηθεῦ, τοῦτο γιγνώσκεις, ὅτι
ὀργῆς νοσούσης εἰσὶν ἰατροὶ λόγοι;
{Πρ.} ἐάν τις ἐν καιρῷ γε μαλθάσσῃ κέαρ
καὶ μὴ σφριγῶντα θυμὸν ἰσχναίνῃ βίᾳ.
{Ωκ.} ἐν τῷ προθυμεῖσθαι δὲ καὶ τολμᾶν τίνα
ὁρᾷς ἐνοῦσαν ζημίαν; δίδασκέ με.

Una cordial salutació.

Antonio

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Benvolguts,

sí, són els v. 377 i ss. moltes gràcies. Tinc les edicions de Murray i Page. El passatge conté mots prenys de per sí que, a més a més, van acompanyats de determinants també de sentit força complex: ὀργῆς νοσούσης, σφριγῶντα θυμὸν i ἰσχναίνῃ βίᾳ. Del sentit de σφρίγγω em sembla que es podria accentuar la idea d'escanyar o prémer fins a malmetre el cor d'algú. Del verb ἰσχναίνω, pròpiament "assecar", em ve la imatge d'un camp desert i erm, cremat per una guerra... L'Anatole Bailly proposa com a possible traducció d'aquest pas "affaiblir, décourager". Però la idea principal continua essent la nostra ὀργή, el nostre estat d'anima malaltís.

Stefano Sanfilippo ha dit...

Absolutament d'acord!
Perdona, no volia semblar petulant, desviant l'objeciu del teu post. Només intentava dir que no perquè una traducció sigui menys literal, hagi de ser necessàriament menys correcta. El Mazón és més literal, però no vol dir que les opcions que ha triat siguin necessàriament les millors.

Traduir és un exercici que comporta, a més de la fidelitat al text, també paciència, i, com no, una certa dosi de coratge.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Moltes gràcies novament. Les teves traduccions m'encanten i trobo que has tingut una gran iniciativa de fer-ho per a textos que són importantíssims per bé que desconeguts. Ànims!

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

El que em fa discrepar de la teva traducció és:

ὅτι ὀργῆς νοσούσης εἰσὶν ἰατροὶ λόγοι;

que, pour traiter la maladie colère, il existe des mots médecins? (P. Mazon).

que, per guarir la malaltia còlera, hi ha paraules mèdiques?

El que no és el mateix que el que tu tradueixes:

que l'odi és l'únic mal que les paraules poden guarir?

Segons la teva traducció, les paraules només poden guarir l’odi; segons P. Mazon, no s’exclou que les paraules puguin guarir altres mals.

També em sembla que tu has fet un resum, i no una traducció, dels dos últims versos.

És agradable poder tenir amb tu, amig Ramon, aquestes discusions.

T’envio una cordial salutació.

Antonio

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Benvolgut amic Antonio,

certament la meva traducció conté una breu ampliació, ho assenyales molt bé, tens raó. La frase té clarament un sentit gnòmic. Es pot resoldre ὀργῆς νοσούσης com un genit. absolut o simplement depenent del subst. ἰατροί. Les paraules són els metges de la nostra ira malalta --cotiflada o valetudinària--, les paraules serien, doncs, "els únics que poden guarir" la nostra passió, que Èsquil concreta en un "cor eixut" (σφριγῶντα θυμὸν).

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

Tens tota la raó del món. Ara m’has convençut del tot i n’estic orgullós. M’agrada el teu comentari i les dues possibilitats d’interpretació sintàctica que dónes de les paraules conflictives. Crec que el mateix Paul Mazon que, tot s’ha de dir, és el meu traductor preferit (La seva traducció de l’Ilíada és un dels millors textos que he llegit en ma vida, i ell va ser el Mestre en Grec del nostre Carles Riba), no tindria cap dificultat en acceptar la teva interpretació, malgrat que ell prefereix la traducció literal al màxim, i deixar que sigui el lector qui interpreti. Són dues formes de fer, assenyades les dues.

Amic Ramon, el que té de bo, entre d’altres coses, fer debats amb persones intel•ligents i sabies, com és el teu cas, és que un surt sempre enriquit.

Encara recordo el respecte que et tenien a Delfos el Professor Adrados i les altres eminències amb les que vàrem compartir la nostra estada a Delfos.

T’envio un gran abraçada, i la meva felicitació.

Antonio

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Moltes gràcies novament per les teves intervencions, sempre oportuníssimes.

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Amic Ramon,

Moltes gràcies per les teves paraules,en el meu Blog, referides el meu gust musical. És ben cert que els Requiem són de la música que més m’agrada, i n’he escoltat uns quants, és a dir, tots els que han arribat a les meves mans, o he vist en botigues de música.

Veiem: El que més m’agrada de tots és el de Von Suppé, perquè és com una festa: a mi en suggereix aquells enterraments Romans de gent noble que es convertien en una gran festa.

Aquí tens ara el començament del citat Requiem.

Seguidament, el que prefereixo entre tots els altres és el de Luigi Cherubini. Es un Requiem que dóna quietud i tranquil•litat. És majestuós i equilibrat. Si l’hagués de comparar amb alguna obra arquitectònica, el compararia em el Partenó o l’Escorial. Si jo l’escoltés interpretat en directe a Montserrat, podria arribar a creure en Déu i la Resurrecció dels Morts.

Et deixo aquí un fragments. Espero que t’agradin.

No parlo del Requiem de Verdi, que fa por. Jo soc incapaç d’escoltar-lo, perquè tinc la sensació que és la Fi del Món i el Déu Bíblic de l’Antic Testament s’ està aproximant per tal d’exercir contra nosaltres, pecadors, la terrible Justícia, com si fossin les Erínies o les Coèfores d’Èsquil, o si vols, les Euménides. El Dies irae és terrible. Aquí el tens.

Tenim també el Requiem de Mozart, que, per conegut, crec que és el menys tràgic. És un Requiem respectuós amb Déu, un Requiem ple d’Esperança. És una música molt relaxant, com tot el de Mozart. No indueix la tragèdia, sino que és una música que indueix al Somni, als Bons Somnis.
Aquí el tens sencer (Un miracle del Youtube).

Espero, amic Ramon, haver satisfet la teva curiositat.

T’envio una abraçada musical.

Antonio

Anònim ha dit...

hiatroì lógoi: penseu en l'ús adjectival de hiatrós: paraules guaridores, o "eixarms". Funciona realment en el món actual com en la citació: els límits de la llibertat, imaginaris, provoquen terror que es rebaixa amb mostra d'agressivitat.
Respecte de la segona citació, no hi puc estar d'acord: considero una contradicció de termes que la llibertat 'es cerqui' o 'sigui afavorida'. Gràcies,
Pau

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Moltíssimes gràcies, Antonio, per la teva documentada aportació! Posaré els enllaços entre els meus preferits de Youtube.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Pau,

moltes gràcies pels dos apunts. També Teòcrit proclama que les paraules --la poesia-- guareix tots els mals; és un tema recurrent. El més curiós, com tu assenyales, és l'ambigua "pirueta" que Yourcenar encoloma al seu protagonista, un emperador romà. Si la llibertat no s'assolia, al menys podrà dir (a la posteritat) que l'havia buscada... mitjançant el favor del poder! Sí, és una contradicció a principio.

Anònim ha dit...

Ramon,
tu en saps més que jo de com s'anomenen els arguments. Si contradic una autoritat tan gran com Yourcenar és per poder entendre la llibertat avui, aquí. Entre els romans la llibertat estava lligada a la ciutadania i a drets i privilegis, i Sèneca va propagar que no tenia per què ser així. Va ser el primer en proposar un espai de lliure albir on les coses es fan realment perquè dóna la gana, i no es contradiu amb el compliment de les tasques a les quals hom està obligat. Jo, respecte aquest autor, sempre he dit que cal un treball de divulgació que posi en relació la seva acció de poder amb la seva pròpia propaganda, contemporitzats, i poden sortir conclusions sorprenents: és un dels molts treballs que la nostra "tan desenvolupada" filologia permet al segle XXI, i és accessible a un batxillerat de nivell avançat, proposo.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Benvolgut Pau,

moltes gràcies per la referència a Sèneca. Tingues en compte, però, que els seus escrits tenen intencions diferents segons el seu estat i relacions amb la cort. El seu sentit comú (per dir-ho d'alguna manera) és immens. L'estoicisme és una bella vitamina també avui dia. Però pel que fa a les vel·leitats del seus missatges (adreçats a ja sia a Lucili o a Neró) crec que una eina de base ha de ser compaginar la seva cronologia vital amb la seva producció. Per exemple, l´últim número d'Ítaca entra en el tema de la cronologia de les seves tragèdies.

Anònim ha dit...

Benvolgut,
és exactament això el que vull dir: si s'arriba a sincronitzar quan i com feia la píndola Sèneca i quan i com la daurava... se sap que Neró en el seu quinquennium famós tenia idees protohippies, i si es pogues fer un treball de divulgació, això seria interessantíssim, però més aviat ho hauria de fer un institut de ciutat, perquè allà on sóc jo poc es preocupen, en el tdr, més enllà de si Afrodita tenia les galtes vermelles. Jo vaig proposant, si algun dia això fructifica fes-m'ho saber sisplau. Gràcies,
Pau

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Benvolgut Pau,
gràcies novament. Fructificar un treball així al batxillerat, amb els temps que corren, dubto que pugui arribar a veure-ho. Però tot podria ser. La proposta, si més no, ja està feta.