Kavafis, Els poemes inacabats

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d'Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.

«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d'Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d'acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! .... De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l'any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Ἀτελὴ ποιήματα 1918-1932.» 

Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L'edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s'imposa en el record. De fet, l'últim alè de Kavafis va ser motiu d'una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»...) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d'Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l'enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d'ànima seguint la sinuositat d'un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l'avorriment d'Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic...). Els temes d'aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l'emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l'atansen a un θεῖος ἀνήρ); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l'itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L'amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l'Alexandria al segle VII o l'epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m'encamino vers l'Hades plorant. / Allí m'estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, presentant un Ulisses que, enyorant les aventures passades, es torna a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d'una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, "Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna", Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat "la seva casa pairal" per "el seu casal patern" en nostrar τὸ πατρικόν του δῶμα).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d'aquest corpus de poemes, feta pel mestre d'Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L'edició d'Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l'enhorabona!