Pujà altra vegada al pedrís i es quedà mirant la badia de Dublín, mentre el cabell ros, de roure pàl·lid, se li movia lleugerament.
—Redéu —digué amb veu baixa—. ¿No és el mar, com diu l'Algy, una dolça mare grisa? El mar verd moc. El mar arronsatesticles. Epì oínopa pónton. Ah, Dedalus, els grecs! T'haig d'instruir. Els has de llegir en versió original. Thálatta! Thálatta! És la nostra mare, gran i dolça. Vine a veure-la.
[J. Joyce, Ulisses, Bna. (Edhasa) 1990, p. 9]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada