Sobre els semitismes del NT

No es pot negar la influència semítica damunt la llengua del Nou Testament. No cal, però, exagerar-la com feren els hebraistes, ni tampoc anular-la com intenta fer l’escola purista. Era impossible als autors del Nou Testament sostreure’s a ella. Per altra part, és ben natural, car quasi tots ells eren jueus educats en la llengua i mentalitat aramees, o bé familiaritzats amb l’Antic Testament hebreu i amb la traducció dels Setanta, calcada directament damunt d’aquest. Per això els semitismes del Nou Testament són de dues menes: hebraismes, imitacions i reminiscències del literalisme de la versió dels Setanta, i aramaismes, traduccions servils de fonts semítiques, orals o escrites, i expressions en grec d’idees concebudes per una mentalitat semítica.

En l’estil és on més es nota aquesta influència. La coordinació de les frases per mitjà de la conjunció καί, en lloc de la subordinació de les proposicions, produeix un estil senzill, deslligat i a vegades monòton, propi de la llengua familiar i distintiu de les llengües semítiques; la pobresa de partícules i la quasi absència de l’optatiu esborren aquells matisos de dicció, tan naturals als grecs, els quals savien expressar es més delicats caires del pensament; s’empren construccions sintàctiques i maneres de dir estranyes al grec; les metàfores i la manera de pensar i d’argumentar donen un caient marcadament semític; finalment, fins l’ús immoderat de certes formes, locucions i frases, en rigor gregues, acusa un redactor semita, qui troba en elles, preferentment a altres, una correspondència més exacta a una modalitat de la seva llengua. 

En el lèxic, la influència semítica ha introduït temes hebreus teològics i tècnics; μεσσίας, βεεζεβούλ, μαμωνᾶς, γεέννα, ἀββᾶ, σάββατον, μάννα, κόρος, σίκερα; mots grecs amb alguna variació de sentit: ῥῆμα, cosa, ὀφείλημα, pecat, εὐλογεῖν, beneir, δυνάμεις, prodigis, εἷς, primer; mots grecs en sentit metafòric: περιπατεῖν, portar-se, ὁδός, doctrina, γλῶσσα, nació; metàfores i frases traduïdes literalment de l’hebreu: καρπὸς ὀσφύος, ἐκ κοιλίας μητρός, πᾶσα σάρξ, ἀνοίγειν τοὺς ὀφθάλμους, ἀρτον φαγεῖν, ζητεῖν ψυχήν; verbs derivats de l’hebreu: σκανδαλίζειν, ἀναθεματίζειν, προσωποληπτεῖν. 

En la sintaxi cal remarcar principalment: ἐγένετο i un verb finit, precedit o no δe καί; freqüència de καὶ ἰδού, de ἐν τῷ amb l’infinitiu, de υἱός amb un genitiu, del genitiu qualificatiu i de la conjugació perifràstica; del demostratiu pleonàstic després d’un relatiu; redundància de prenoms personals oblics; la negació οὐ … πᾶς; reforçament del verb amb un datiu de la mateixa arrel o d’una altra semblant (ἐπιθυμίᾳ ἐπεθύμησα); repetició d’una mateixa paraula per indicar distribució, abundància o universalitat (ἡμέρᾳ καὶ ἡμέρᾳ, tots els dies, cada dia, 2Cor 4, 16); el nominatiu en lloc del vocatiu; el predicat amb εἰς i l’acusatiu; el positiu en lloc del comparatiu o superlatiu; redundància de participis; i finalment, certes perífrasis en lloc d’un senzill cas o d’una preposició, i redundància de preposicions davant d’un cas regit ja pel nom o pel verb. 

[S. Obiols, El Grec del Nou Testament (vol. I. Compendi gramatical), Montserrat 1928, pàgs. 12-15.]