Wakefield o l'Ulisses contrafet

Hi ha un conte de Nathaniel Hawthorne que porta com a títol el nom mateix del protagonista, «Wakefield».  Aquest tal es va estar vint anys allunyat de la seva dona (igual que el viatger grec) però, en realitat, l'únic que va fer és anar-se'n a viure d'incògnit a un piset que havia llogat dos carrers més amunt. Es veu que un bon dia va sortir de viatge i no tornà... La seva dona i tothom qui el coneixia el van donar per mort (desaparegut), així que ella va haver de resignar-se a una soledat del tot il·lusòria i a una falsa viudesa (Penèlope?). Però Wakefield rondava per aquell barri de Londres —el seu barri— disfressat amb una perruca (no com un rodamon, tal com sabem d'Ulisses) i fins tenia el valor de passar davant per davant de la seva vídua, sense dir-li res (Od. XIX). No posava els peus al llindar de casa. Així va estar vint anys, fins el dia que tornà, segurament d'esma, a trucar a la porta del pis on vivia sense esperar-lo la senyora vídua de Wakefield.

A primera vista semblarà una lliçó de cinisme però quan Hawthorne desgrana els sentiments i el caràcter  mig pàmfil d'aquest personatge, hom acaba tenint àdhuc uns grams de compassió vers un individu que es va col·locar fora del sistema i fora del món, sense adonar-se del difícil (impossible?) que era tornar al lloc que havia deixat perquè ell mateix l'havia eliminat. Sempre quedarà la solució —o la incògnita— de saber si tot plegat no seran xerades a destemps dels avesats al silenci sofert —i, ja dins l'avorriment, potser poca cosa més.