Carles Riba: Plató

Plató, nascut a Atenes o a Egina, l’any 427, fou el més gran dels deixebles de Sòcrates, al mètode dialèctic i a les doctrines religioses i morals del qual afegí una metafísica completa. Després de la mort del seu mestre viatjà potser per Egipte, però certament pel sud d’Itàlia i Sicília. A Sicília fou molt ben acollit per Dionisi I; però la tirania li era odiosa i tornà a Atenes. Hi fundà la seva escola de l’Acadèmia (387), dita així del nom d’un gimnasi on era intal·lada. Hi ensenyà durant quaranta anys; visità encara Sicília (367), on Dionisi II el cridà com a conseller, però Plató projectava de reformar utòpicament l’Estat i no s’avingueren. Morí en 347.

Dins la història de les lletres, Plató ocupa un lloc únic, absolut, com dins la història del pensament. D’ell ens ha arribat, per rara fortuna, tot el que escriví per a la publicació: una trentena de diàlegs de diversa extenció, pels quals desfilen, Sòcrates en primer lloc, les figures més vàries de la vida intel·lectual del seu temps. El geni de Plató, com a escriptor, pot resumir-se en la potència dramàtica, per la qual els caràcters es destaquen amb una realitat multicairada i viva, i la varietat de l’estil, flexible a tots els tons, des del més familiar al més noblement poètic.

Dels diàlegs, el Fedó, sobre la immortalitat de l’ànima, i l’Apologia es refereixen a la mort de Sòcrates; en el Protàgoras, l’Eutidem, i el Gòrgias, Sòcrates, en plenitud de vida, discuteix amb els sofistes; en el Simpòsion (“Convit”) conversa sobre l’amor, en el Fedre sobre l’ànima i la retòrica, en la República sobre l’organització ideal de la societat: ideal que és modificat, en un sentit més pràctic, en les Lleis, obra pòstuma i l’única on Sòcrates no intervé. En el Timeu, en fi, és exposada una bella concepció del món, com a ésser animal, raonable, obra d’un déu únic, bo, i sense enveja.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937]