Un altra de sirenes, i Homer al rerefons

«La nit vestida amb un mantell d’estrelles caminava sobre el mar quan el vaixell que conduïa als dimonis al Port de Maó, on havien de desembarcar per continuar el viatge a cavall fins a Alaior, s’acostava al final del seu viatge. Els mantells del senyor Bordiol i de la senyora Jasíone, que dormien en la popa, estaven humits de rosada. Falcó no podia dormir, i passejava amunt i avall pel vaixell. Varen navegar afablement durant aquella nit encantada, en la qual els vents s’havien quedat dormits i no s’escoltava més que les ones que parlaven sota la quilla del vaixell, la cançó cadenciosa i invariable del timoner, i el cruixit, el capbussat i el xipolleig dels rems, que seguien la cadència del seu cant. Vega brillava com un safir prop del zenit, i Venus estava baixa, com un far col·locat sobre Mallorca, les costes orientals de la qual quedaven a estribord mentre seguien navegant cap al nord, en direcció a la província de Menorca. Al llarg de la nit Falcó va poder comprovar que realment a aquell costat del Mur Màgic hi habitaven estranyes criatures.

Cap a la mitjanit li havia paregut que escoltava rialles dins el mar, i en guaitar per sobre la borda va veure un grup de sirenes que nedaven al costat del vaixell. Tenien la pell translúcida i una mica fosforescent, com si part de la seva naturalesa fos de medusa, i els cabells llargs i gelatinosos com els tentacles d’aquest animal. Quan varen veure la seva silueta, les sirenes el saludaren i començaren a fer-li bromes, convidant-lo a prendre un bany amb elles i rient de forma escandalosa mentre descrivien la festa que podien muntar plegades amb ell de protagonista.

—Què fa un humà a un vaixell dels senyors de Formentera? —va dir una d’elles.

—Sóc Falcó d’Alanzell, de Balearia a l’altre costat del Mur Màgic. Qui sou vosaltres?

—Jo sóc Saladina, i elles les meves germanes, Tanarida, Maia, Jonça, Aspèrula i Dauca. Digues, Falcó d’Alanzell, com és que vas de passatger en el Jasíone, si no és perquè et duen a alta mar per tirar-te per la borda?

—No digueu aquestes coses! Sóc amic dels dimonis.

Elles varen riure amb gran batibull.

—Tens gens de fruita terrestre, amable viatger? —li va dir una d’elles—. Ens agrada molt la fruita!

Falcó va despertar a Xipell perquè li arrambés un parell de peces de fruita de les provisions que duien, i Xipell, encara endormiscat, li va dir:

—Ens segueix alguna sirena?

—Un simpàtic grup de mitja dotzena.

—Sempre demanen fruita, per a elles és una exquisidesa molt exòtica. Anem.

I durant una estona Xipell i Falcó jugaren amb les sirenes, a les quals tiraven pomes, dàtils confitats, taronges, gínjols i nesples que elles emparaven habilidosament, rient i pegant salts sobre l’aigua.

—Teniu, gentils navegants —va dir una de les sirenes mentre per dues vegades seguides llençava quelcom cap al vaixell—, en agraïment a aquestes delícies amb les quals ens heu obsequiat!

I Falcó i Xipell caçaren enlaire allò que la sirena els havia llençat, i en obrir la mà tenia cada un una preciosa perla de la mida d’un ou de perdiu. Quan alçaren la vista, les sirenes ja no hi eren.»

 [Joana Pol, Dimonis de Formentera, Inca 2005]