La tràgedia nasqué del ditirambe o himne de Dionís, déu de la vinya: aquesta és l’única cosa certa del seu origen. Un cor d’adoradors rústics, disfressats de sàtirs, l’habitual seguici del déu, recordava les seves aventures ara tristes, ara alegres. El corifeu (cap del cor) cantava, i el cor l’interrompia amb les seves exclamacions. Essent el culte de Dionís d’una mena entusiàstica, els cantors del tirambe tendien a identificar-se amb els personatges que retreien. Tot això era al Peloponnès: a Fliunt, prop de l’Arcàdia, “sàtir” era un nom que també es donava al boc; d’aquí el nom de cor “tràgic”, com si diguéssim cor “dels bocs” (tragoi), i de “tragèdia” (“cant dels bocs”).
Aquest ditirambe rústic, improvisat, rebé a Corint, sense que es pugui determinar quan, forma artística regular; la tradició deia que per obra d’Aríon (s. VII). Per altra banda, es sap que a Sició el ditirambe celebrava no Dionís, sinó l’heroi Adrast; d’altres poetes, per exemple Simònides, prenien per tema qualsevol episodi de la llegenda. Comsevulla que sigui, un poeta de l’Àtica, Tespis, imaginà de destacar del cor un personatges que, representant potser Silè, el pare dels sàtirs, respongués al corifeu, conversant, doncs, amb ell: tal era l’hipòcrites (“responedor”), nom amb què ordinàriament es designà més tard l’actor. Els arguments heroics prevalgueren aviat sobre els dionisíacs; aleshores els sàtirs del cor foren substituïts, no sense escàndol, per personatges relacionats amb l’acció. Les obres que encara conservaren el cor de sàtirs, s’anomenaren drames satírics.
Amb aquests elements, la tragèdia era propagada per Tespis de vila en vila, fins que Pisístrat creà les Dionísies urbanes i instituí, com una part d’elles, els concursos dramàtics. Des d’aleshores (534) la tragèdia fou, a Atenes, un ritu del culte dionisíac oficial, que interessava el poble sencer. Hi eren destinats els tres dies darrers de les Dionísies urbanes o de la primavera. Per a prendre part en el concurs, l’arcont elegia lliurement tres poetes, cadascun dels quals presentava una tetralogia, o sigui tres tragèdies i un drama satíric. Cada cor era equipat i instruït a despeses d’un ciutadà ric (coreg), designat també per l’arcont. El festival es feia a cel obert. Els espectadors seien en una graderia semicircular (teatre), dominant un espai circular (orquestra) on evolucionava el cor al voltant de l’ara de Dionís. Enfront dels espectadors, i al fons de l’orquestra, s’aixecava l’escena, on eren els actors. Aquests portaven vestidures acolorides i solemnes i el rostre cobert per una màscara, que augmentava llur veu; tant aquelles com aquestes tenien, però, un origen ritual. Més tard, els principals calçaven coturn, que els feia més alts a la vista.
[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937. Nova edició: gener del 2014, per Edicions del Cal·lígraf]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada