Goliards, més o menys així

Sí, més o menys així eren vistos els goliards: gent desarrelada, no eren dignes de cap honor ni confiança, homes fora del seu lloc... i si tenien algun lloc, aquest era marginal. Gent repudiada per l'stablishment, que mai no els acollí ni els va voler tenir en compte. Però tenien el seu públic, els seus seguidors incondicionals. Les seves cançons no passaven desapercebudes.

M'imagino un grup de rock, del més dur, del Heavy Metal. Socialment són un contraexemple. Però quan fan un concert, omplen. I, curiosament, un grup d'aquests interpreta aquest poema dels Carmina Burana, al seu estil, esclar. Se m'afigura, amb una mena de ganyota, allò que devien ser i suposar els goliards al seu temps. Però, vaja, és només una manera de presentar aquells poetes que anaven en una direcció totalment oposada a les formes estètiques més ben considerades. I segurament algú altre ho veurà d'una altra manera.

 Omnia sol temperat

Purus et subtilis

Novo mundo reserat

Faciem Aprilis

Ad amorem properat

Animus herilis

Et iocundis imperat

Deus puerilis.

Ama me fideliter

Fidem meam nota

De corde totaliter

Et ex mente tota.

Rerum tanta novitas

In sollemni vere

Et veris auctoritas

Iubet nos gaudere.

Vices praebet solitas

Et in tuo vere.

Fides est et probitas

Tuum retinere.

Ama me fideliter …