Salvador Espriu, «Orestes»

«L'altre es va casar amb la mare. Es varen atipar com uns porcs de les suors del mort, varen tenir un fill. A mi em rebutjaven, em maltractaven. I jo, saps què? Pensava "Ja us tocarà, ja ho atrapareu, sí, ja ho atrapareu." I tan sols tenia amb mi aquell últim encàrrec, la voluntat del pare.»

Passava la llengua pels llavis ressecs.

«Altrament, havia de ser, i ells no s'hi avenien. T'hauria agradat de contemplar la ganya d'ell, quan va caure. Jo m'enriolava: no calia un segon cop. I ella, la mare, ho sabia. Ho sabia, però també callava, perquè em tenia por, com si jo fos el dimoni. Ella esperava contínuament el seu càstig. Va durar anys, i s'encorbava, tentinejava, escopia sang. Una sang que l'ofegava, la sang del pare que el verí va quallar. Saps què? A les nits, jo baixava fins on ella dormia i obria una mica la porta, just perquè ella es ben desvetllés. I jo sentia els batecs de l'altre cor en la tenebra, durant una bella estona, i quan me'n cansava me n'allunyava sense un bri de remor. I ella no m'atenyeria amb res, amb res, ni amb metzines, perquè el que ordia m'era clar com la llum. I l'altre fill no comptava, per massa petit. No ens enganyàvem. Fins que amb la vista m'ho va demanar, m'ho demanava ella mateixa, perquè ja no ho aguantava més. I jo també me n'avorria. Va fer un sol crit. Un crit, no el sents? No, ningú, sinó jo, no el pot sentir. En canvi, el pare reposa.»

Orestes va parar el discurs. S'aquietava un moment, les pupil·les dilatades. La gorja se li omplia com de lladrucs. Bavejava. De sobte, va arrencar a córrer, corria com un gos foll i s'emportava tot l'horror d'aquella aigua, l'espant de tota aquella seva immensa mar.

[Salvador Espriu, Aspectes]