«Tarda a la muntanya»

Al meu amic, acostumat a caminades, li costava de cansar-se. Vàrem sortir, doncs, alegrement i enfilàvem a pas viu un pujolet. No projectàvem d'anar gaire lluny. Les nostres forces, però, no havien sofert fatiga, i les cames s'afanyaven, noves de trinca, a la recerca d'obstacles imaginaris. Saltàvem pedres, vencíem marges, travessàvem reguerots. Tot pel pur goig del moviment, de contemplar el nostre esforç, allí, a ple camp i en la placidesa de la tarda. Aquell meu company i jo estimàvem intensament la muntanya. Jo acostumava d'anar-hi cada any, des de petit, sempre al mateix indret, i ella tenia per a mi la indulgència d'una vella amistat que m'havia vist néixer. Havia resseguit aquesta serra pam a pam. Tots els camins m'havien confiat els seus secrets, i havia sorprès, al bosc, als cims i a la riera, un somriure antic. I aquí, a ciutat, enyorava sense remei l'estampa clàssica. Evocava entre dos llustres un cel clarós o, potser, un dia rúfol. Glapits de gossos dins un bardissar, a la percaça de la perdiu o de la llebre. Darrera, xerradissa d'ocells. Allà lluny ressonava el corn del segador que aplegava la colla, la sega tardana acabada. Una foguera de pastor s'havia encès de sobte, en la muntanya, i era una última fita de vida en el portell de la nit. La flama havia nascut molt roja i s'enfilava molt valenta. En advertir, però, el firmament, s'abrinava i havia empal·lidit d'enveja per l'estrella inabastable. I era ajupida a la fi per la tempesta, i les brases eren escampades i enterraven les cendres en la tenebra. Una font amagada sortia del seu recer i esquitxava el pas del vianant, que no la sospitava. I el cansat s'hi amorrava, i un raig del doll queia de la boca, regalimava per la pell en degotims i es mesclava amb la suor del pit. La set calmada, l'home mirava l'aigua i somreia (matisats i agredolços aplaudiments del cosinet Estengre).

Mentrestant, nosaltres fèiem la nostra via. El camí que seguíem era ja més planer. Vorejava pendents i refusava de penetrar en l'arbreda. Era un camí clar, allunyat del perill de cingles. Potser un vell camí ral: en altres temps sonaria, en aquesta hora, el dring dels picarols de les mules viatgeres. Aquests indrets eren, en passades centúries, cataus de bandolers, i la tradició associa a alguna collada el nom i la llegenda d'en Serrallonga. Avui era un vial debolit. Segles i maleses havien canviat l'orgullós camí en vereda de masies.

El Pujolar. El casal s'aclofava com una lloca en la immobilitat de la vora del sender. Passàvem. La cridòria d'unes oques ralladores ens perseguia una estona. El camí s'endinsava de sobte en la humitat d'un grup de pollancres regats per un rierol. Vimeteres. Unes vaques pasturaven sense presses en el prat i trencaven el silenci de l'ombratge amb el dring de l'esquelleria. Ara xipollejàvem per la xopina i ens enfangàvem avançant per l'aiguamoix. Masoveria de Vilarmau. Asseguda a la porta, l'àvia ens cridava amb cantarella de son la bona tarda. Fortor i fressa de corts. El camí esdevenia viaró, i ens havíem d'obrir pas a través d'alts ginestells. Aquesta era la part més aspra del nostre passeig: la davallada per la torrentera de Cerdans. Molsa, falgueres, rodolar i ensopec de palets i pedres cantelludes. No hi havia mai sol en aquesta obaga, i aquí l'aire era fred i deixava en la pell una esgarrifança. La baixada era forta, i s'havia d'anar amb compte de no relliscar. Trigàvem a sortir de l'entrebanc.

Cerdans, terme de l'excursió, se'ns mostrava a la fi als nostres peus, en el centre d'una vall voltada de muntanyes. És una esglesiola vetusta, d'un romànic primitiu. El frontis, molt sever, despullat d'ornaments, d'una pobresa austera. A la banda contrària, adossada a l'absis que tot just s'endevina, la rectoria, enlluïda de nou. Cerdans va ser un lloc d'aplecs i conspiracions durant les guerres carlines, i les seves portes, unes portes de molta caritat, varen acollir sovint les figures de Savalls i del seu lloctinent Vila de Viladrau. Varen succeir després uns temps de decadència, i el santuari va quedar en l'abandó de la solitud, i sols per atzar un foraster el visitava.

[Salvador Espriu, Aspectes]