Per això el genere alexandrí mes vivent, ja que la seva perfecció la constitueixen les millors qualitats de l’època, sense gaire lloc per a aparèixer-hi ensems les flaqueses, ès l’epigrama. Asclepíades de Samos fou un epigramatista simplement encantador, però Leònidas de Tarent polsà de tant en tant cordes humanes profundes. En els Argonautes, poema èpic d’Apol·loni de Rodes (s. III), hi ha trossos d’un bell patètic, inspirador de Virgili. Arat aplegà nocions d’astronomia i de metereologia en el poema titulat Fenòmens. Del bibliotecari Cal·límac (s. III), enemic acèrrim d’Apol·loni i dels seus assaigs èpics, ens han arribat sis Himnes, brillants i freds. Filetas de Cos (n. 340 ?) fou cap d’un grup d’autors d’elegies que cantaven l’amor en un to mes galant que apassionat i amb un gran carregament d’erudició mitològica.
Més interessants son alguns poetes realistes, entre ells el sicilià Herodas (s. III), del qual s’han descobert recentment set mims (*). De Teòcrit de Siracusa, que visqué entre els segles IV i III, posseïm una trentena d’Idil·lis, o sigui “quadrets”, bona part d’ells pastorals. El seu vibrant sentiment de la natura, la gràcia matisada i fluïda del seu estil, així com el verisme dramàtic dels seus personatges, fan de Teòcrit, el poeta més gran del període. Al costat d’ell, els altres bucòlics, com Bió d’Esmirna i Moscos de Siracusa, semblen mes aviat llibrescos.
[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937]
(*) Del 1890 data la troballa papirològica de nous fragments d’aquest poeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada