Uns consells de Plini

Es tracta d'una carta de Plini a un amic seu, Canini Rufus. Aquell enyora la casa de camp a Còmum, una possessió a la Gàl·lia Cisalplina plena de vida i que és la delícia d'ambdós companys. Comença així:

Quid agit Comum, tuae meaeque deliciae? quid suburbanum amoenissimum? quid illa porticus verna semper? quid platanon opacissimus? quid euripus viridis et gemmeus? quid subiectus et serviens lacus? quid illa mollis et tamen solida gestatio? quid balineum illud quod plurimus sol implet et circumit? quid triclinia illa popularia illa paucorum? quid cubicula diurna nocturna? possident te et per vices partiuntur? 

Què fa Còmum, delícies meves i teves? Què fa la teva ameníssima possessió? Què fa aquella porxada sempre primaveral? Què fa el plàtan ombrosíssim? Què fa el rec verd i gemat? Què fa l'estany al seu dessota, amatent a acollir-lo? Què fa aquella avinguda, a la vegada suau i ferma? Què fa aquell bany que el sol omple i envolta? Què fan aquells  triclinis plens de gent, i aquells altres on entren comptades persones? Què fan les estades diürnes i nocturnes? Et retenen i se't parteixen a estones?

Vista actual del llac de Como

Però l'opció del nostre amic és clara: el sojorn a Còmum té una finalitat, l'estudi, la vida contemplativa, com si d'un refectori espiritual es tractés. Aquest és el seu pla de vida:

Quin tu —tempus enim— humiles et sordidas curas aliis mandas, et ipse te in alto isto pinguique secessu studiis asseris? Hoc sit negotium tuum hoc otium; hic labor haec quies; in his vigilia, in his etiam somnus reponatur. 

Per què no deixes per als altres —ja n'és temps— les tasques humils i mesquines, i no et dónes als estudis en aquest recer pregon i platxeriós? Aquest sigui el teu afer, aquest el teu desvagament, aquest el teu treball, aquest el teu repòs. En això siguin esmerçades les teves vetlles; en això sigui esmerçat encara el teu son.

I, encara, amb una elegància que només l'excel·lent destresa d'un torsimany com Marçal Olivar pot recollir, Plini proposa per damunt de tot el testimoni "he viscut" com l'aspiració al record perdurable, immarcescible, immortal, que faci justícia i deixi en pau l'ànima del seu bon amic. Poques vegades, en unes breus línies hom havia dibuixat un excèlsior com aquest:

Effinge aliquid et excude, quod sit perpetuo tuum. nam reliqua rerum tuarum post te alium atque alium dominum sortientur, hoc numquam tuum desinet esse si semel coeperit. scio quem animum, quod horter ingenium; tu modo enitere ut tibi ipse sis tanti, quanti videberis aliis si tibi fueris. Vale. 

Pensa i acompleix quelcom que sigui per a sempre teu. Perquè les teves altes coses, després de tu, passaran a mans de l'un i de l'altre; això, un cop hagi estat teu ja no deixarà d'ésser-ho mai més. Sé quin coratge, quin enginy exhorto. Tu només  fes per manera de considerar-te a tu mateix com et considerarien els altres, si et fessis justícia. Estigues bo.