A destacar en Els Perses d'Èsquil és que l'acció dramàtica no descabdella cap nus ni ens aboca a cap lluita entre homes o contra el destí tal com veiem a l'Èdip Rei, posem per cas. Per a Carles Riba els protagonistes de la gran batalla es fan presents davant l'espectacle de llur triomf «de la manera més primària i per tant més dramàtica possible». Ho fan posant en escena «l'abatiment i desesperació de llur contrari, i l'exhaureixen fins a la pura explosió lírica.»
En haver-ho llegit he de confessar que poques vegades havia reflexionat sobre els cors de tragèdia com a màxim exponent de desesperació humana vista com a «pura explosió lírica». I per això, a mi, que les parts corals em feien pensar sempre en una grandiloqüència arquitectònica de mots (mètrica audaç, responsió verbal, etc.), m'he trobat, per llarga estona, ben desorientat intentant veure com el drama comportava tanta càrrega primària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada