divendres, 1 de desembre de 2017

Analogia... amb la imatge de Plató

No hi ha dubte que els mites i les imatges de Plató han fet escola entre la pedagogia del pensament filosòfic. Ningú no dubta a afirmar que és un mestre en analogia, discurs i, sobretot, diàleg. M'ha vingut a les mans una breu anècdota, explicada per Dario Antiseri, reflexionant sobre el llenguatge i les possibilitats d'explicar l'Inexplicable. Segur que el ressò d'unes imatges del filòsof atenès us vindran de seguida a la memòria. El més colpidor potser sigui el consol de la persona, quan hom pot copsar l'Inintel·ligible mitjançant una simple analogia:
Un nen va néixer en una habitació fosca i va créixer envoltat de foscor. La seva mare el va cuidar en la malaltia i també el va alimentar. També el va animar en períodes de crisi. És a dir, el va estimar com una mare. Un bon dia la mare va dir al fill: «Tu no ho saps, perquè no en tens experiència, però a l’altre costat, a fora, hi ha el sol». El nen es va espantar. No podia entendre què significaven termes com “fora”, “altra banda”; la paraula “sol” se li feia totalment incomprensible. Però confià en la seva mare i no podia pensar que l’estigués turmentant amb banalitats lingüístiques. Aquest sol ha de ser alguna cosa! Fins que un dia la mare encén, enmig d’aquella foscor, un llumí i diu al nen que s'ho mirava ben astorat: «Mira, el sol és semblant al llumí, però immensament més gran i la seva llum és tant potent que no el podem ni mirar directament. A més, el sol té llum per ell mateix». El nen reflexiona durant molt de temps, no ho comprèn tot, però s'aconsola pensant haver entès que el sol és semblant a un llumí.