Al dicurs de Lísias sobre l'acusació per una olivera sagrada i pronunciat davant l'Areòpag llegeixo un passatge que em fa pensar en dues coses:
Ἐγὼ τοίνυν δέομαι ὑμῶν μὴ τοὺς τοιούτους λόγους πιστοτέρους ἡγήσασθαι τῶν ἔργων, μηδὲ περὶ ὧν αὐτοὶ σύνιστε, τοιαῦτ᾽ ἀνασχέσθαι τῶν ἐμῶν ἐχθρῶν λεγόντων, ἐνθυμουμένους καὶ ἐκ τῶν εἰρημένων καὶ ἐκ τῆς ἄλλης πολιτείας.
«Jo us prego, doncs, que no concediu més crèdit a semblants al·legacions que als fets, ni, en punts que coneixeu per vosaltres mateixos, tolereu que els meus enemics vinguin amb històries d'aquesta mena: tingueu en consideració les meves paraules i així mateix tota la meva conducta de ciutadà.» [trad. Joan Petit]
Primera: demana (δέομαι) que les falses acusacions siguin rebutjades perquè són una postveritat. No se sustenten ni amb l'evidència més irrefutable, αὐτοὶ σύνιστε. El rebuig es fa perquè contraposa la πίστις que mereixen els λόγοι davant dels fets comprovables, ἔργα.
Segona: la paraula πολιτεία veig que s'entén i es tradueix com a «comportament polític», «vida en condició de ciutadà» (DGC). Poquíssmes vegades m'havia trobat amb un terme tan abstracte i tan concret, pragmàtic, a la vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada