diumenge, 12 d’agost de 2018

La degradació de la democràcia

Poquíssimes vegades havia llegit paràgrafs mostrant un paral·lelisme tan cru amb la realitat dels nostres temps. Els va escriure un professor de grec de Marsella, René Guastalla, d'ascendència jueva mort tràgicament en plena ἀκμή durant la Segona Guerra Mundial i que preparava el text grec de Demòstenes per a la Fundació Bernat Metge des del 1929.

En les seves pàgines introductòries, tot parlant de la situació política a Atenes a mitjans del s. IV, el professor Guastalla descriu la degradació i desprestigi de la vida democràtica, una apatia i mediocritat generalitzada que va deixar pas a polítics oportunistes, professionals de la demagògia, que actuaven en benefici propi sense cap escrúpol. Desgraciadament es tractava d'una situació que avui tampoc no ens és aliena i que caldria tenir molt en compte.
«Des de la restauració democràtica de 403, i sobretot des de la semiruïna del seu segon imperi marítim, Atenes viu reduïda a ella mateixa, i els seus vint-i-cinc mil ciutadans són almenys en teoria els amos de l'Estat. Les magistratures, generalment anuals, tant si són conferides pel sufragi dels ciutadans com obtingudes per sorteig entre els candidats, han perdut ja gairebé tot el prestigi i en tot cas el poder real, fins al punt que s'estableixen i duren magistratures excepcionals. El Consell de la βουλή, que s'ha reorganitzat cap al 378 fent passar la presidencia de l'assemblea popular dels pritanis als nou proedres elegits de la tribu que no està de servei, ha conservat un cert nombre de prerrogatives, sobretot en el concernent a la marxa general dels afers estrangers i de l'exèrcit. Però, de fet, els professionals de la política, alguns dels quals són en el fons gent honrada, amant de la República, però sense cap visió, sense amplitud d’idees, com un Eubul, bon financier però ple de menyspreu pel poble i home que administra honradament una ciutat que sent perduda mentre que els altres, gent desvergonyida i justament menyspreada per tothom, sense responsabilitats, puix que sense mandat, no tenen en el moment d'aconsellar el poble altre mòbil que llur interès, els presents del qui els paga o la por de desplaure als tres o quatre mil desvagats o peresosos vinguts a l'assemblea per cobrar llurs tres òbols –car a la gent honrada i treballadora l'enutja d'assistir-hi. Així, mentre que en teoria i vista de lluny Atenes presenta una organització assenyada i complexa, magistrats, consells, assemblea del poble, tribunal popular de l'Heliea, en realitat, al costat d'estimables agents d'execució i d'honorables ciutadans excepcionalment amants de la ciutat, tot és en mans de professionals de la política, dels quals la carrera d'un Demades pot donar-nos un excel·lent exemple. Aquest mariner havia tot seguit comprès que valia més pescar en aigües tèrboles a l’àgora que no pas parar les xarxes des de la barca paterna o escarrassar-se a bord d'un vaixell mercant. Sense cultura però no sense intel·ligència, mancat de recursos, però no de cobejances, començà per freqüentar l'assemblea, per fer-se inscriure com a heliasta; després, confiant en el seu esperit ravaler i en la seva paraula grossera però naturalment eloqüent, un dia que l'herald demanava segons la fórmula consagrada, qui volia parlar, prengué la corona de l'orador, pujà a la tribuna de la Pnix i es féu escoltar. La seva fortuna era feta. Fou inútil que confessés públicament la seva venalitat; no gens menys obtingué els honors del pritaneu i d'una estàtua de bronze a l'àgora. Travessà, amb momentanis revessos, èpoques difícils, i si morí de mort violenta, molt temps després que Demòstenes, el seu dèmota i contemporani, fou perqué havia deixat de plaure als macedonis; i aquest fill de pescador, sense professió fixa, sense altre sou que els tres òbols de l'assemblea, va viure per molt temps una vida inimitable i morí ric. Que un tal personatge hagi pogut ésser rival de Demòstenes, vet aquí una cosa que indica fins a quin punt de descomposició havia arribat la política a Atenes en l'època del nostre orador.»