dimarts, 4 de desembre de 2018

Èsquil, Agamèmnon (vs. 717-738)

La notícia ve de lluny: Plutarc (De cohib. ira 14, 142e) i Elià (Hist. anim. 5, 39) expliquen que en ocasions, a les cases, hom criava petits lleons i animals salvatges com si es tractés d'animals de companyia. El passatge d'Èsquil, tot i referir-se a l'arribada d'Hèlena i Paris i a la ruïna de Troia, pot aportar alguna reflexió sobre aquells que «juguen amb animals ferotges i assassins», pensant que mai no els ha de passar res. Amb això, em sembla que l'al·legoria, respecte uns fets recents, queda servida.

          –ἔθρεψεν δὲ λέοντος ἶ-
          νιν δόμοις ἀγάλακτον οὕ-
          τως ἀνὴρ φιλόμαστον,
          ἐν βιότου προτελείοις 
          ἅμερον, εὐφιλόπαιδα
          καὶ γεραροῖς ἐπίχαρτον.
          πολέα δ' ἔσκ' ἐν ἀγκάλαις
          νεοτρόφου τέκνου δίκαν,
          φαιδρωπὸς ποτὶ χεῖρα σαί-
          νων τε γαστρὸς ἀνάγκαις.

          –χρονισθεὶς δ' ἀπέδειξεν ἦ-
          θος τὸ πρὸς τοκέων· χάριν
          γὰρ τροφεῦσιν ἀμείβων
          μηλοφόνοισι μάταισιν
          δαῖτ' ἀκέλευστος ἔτευξεν,
          αἵματι δ' οἶκος ἐφύρθη,
          ἄμαχον ἄλγος οἰκέταις,
          μέγα σίνος πολυκτόνον.
          ἐκ θεοῦ δ' ἱερεύς τις ἄ-
          τας δόμοις προσεθρέφθη.

«Així, un home cria a casa seva un cadell de lleó –estalviant la llet però delerós del mugró matern. Al començ de la seva vida era dolç, estimat pels nens, agradós per als vells. Molts cops el sostenien en braços, com un nadó acabat de néixer. Els ulls espurnegen davant un gest de la mà i mou la cua quan passa gana.

»Però amb el temps revela el caràcter heretat dels seus progenitors i, com agraïment als qui el van criar, sense que ningú el convidés, un dia celebra un banquet amb una degollina de xais. El casal queda amarat de sang, un dol indefugible per als qui hi viuen i un dany enorme per la gran estossinada. És així: criat en aquella casa acabà convertint-se en sacerdot de la Ruïna.»