Ni Zeus no fa cas al rei

Rellegia Homo necans, on Burkert explica com solien ser els sacrificis i els àpats sacrificials. A Ilíada II hi ha una bella descripció del ritual i, a partir del v. 412 trobem també una pregària (o més aviat exigència) que fa pensar en la immediatesa i la pressa per enllestir la feina: Agamèmnon en un sol dia vol acabar aquella guerra que fa deu anys que s'allarga.

Ja se sap que a una testa coronada li agrada la festa despatxada. Se m'acut que es tracta d'aquella immediatesa extravagant i rampelluda del caprici d'aquest monarca esbojarrat que a Troia assolí una victòria del tot innoble. Llegim què diu el rei a Zeus:

Ζεῦ κύδιστε μέγιστε κελαινεφὲς αἰθέρι ναίων
μὴ πρὶν ἐπ᾽ ἠέλιον δῦναι καὶ ἐπὶ κνέφας ἐλθεῖν
πρίν με κατὰ πρηνὲς βαλέειν Πριάμοιο μέλαθρον
αἰθαλόεν, πρῆσαι δὲ πυρὸς δηΐοιο θύρετρα,
Ἑκτόρεον δὲ χιτῶνα περὶ στήθεσσι δαΐξαι
χαλκῷ ῥωγαλέον: πολέες δ᾽ ἀμφ᾽ αὐτὸν ἑταῖροι
πρηνέες ἐν κονίῃσιν ὀδὰξ λαζοίατο γαῖαν.

«Gloriosíssim Zeus dels núvols negrosos, magnífic, tu que habites l'èter, no permetis que es pongui el sol ni que vingui la fosca fins que hagi ensorrat l'ennegrit palau de Príam, i n'hagi incendiat les portes amb flames devastadores i hagi travessat la túnica d'Hèctor sobre el seu pit i l'hagi esquinçada amb el bronze; i, entorn d'ell, hagin caigut de bocaterrosa molts dels seus companys i hagin mossegat la pols.» (Trad. M. Ros)