Segons la breu notícia a la xarxa que ofereix Amazon, M'estimaràs perquè t'ho mano jo és un «petit recull de poemes (i una prosa: Habitació 155) que volen denunciar la repressió que han patit els defensors de la República Catalana per part de l'Estat espanyol».
Voldria assenyalar aquí que el poemari s'inicia amb una recreació de l'aventura d'Ulisses i els seus homes davant Polifem, el terrible ciclop. No se'ns escapa que ja al cant IX de l'Odissea Polifem també viu en un lloc i temps que desconeix la democràcia (la caverna), que es pren la justícia al seu antull (la llei del més fort), que estarrossa i devora homes innocents (canibalisme ferotge i despietat)... Ara el poeta banyolí contraposa, ja al títol, la certesa de l'esfondrament (de lluny recorda l'Estaca de Llach) que el porta a comparar-lo amb el gegant Goliat. El poble petit (un altre David), sense espasa i armat amb «aquest foc / que crema als nostres ulls», tal com fa Ulisses (Níngú) a l'Odissea, aconseguirà tombar-lo com «un roure podrit». El roure, el ciclop que fa cruixir els ossos quan s'ensorra, al darrer vers té, per fi, un nom, Espanya. I és en aquest vers final on ressona el prec maragallià dels Tres cants de guerra ―malgrat que ja no ens les havem amb una mare, sinó amb un monstre retenint a la seva cova uns mariners dirigint-se a Ítaca. Al bell mig del poema no passen desapercebuts tampoc el clam del 17-A («t’hem perdut la por») ni les càrregues de l'1-O («Encara que ens colpegis i ens trepitgis / i ens arrosseguis pels cabells»). Crec que paga la pena reproduir-lo:
CAURÀ EL CICLOP
A Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Monstre d’un ull que habites la caverna,
rei d’un erm rocallós amb quatre cabres,
torna’ns dos homes que ens vas prendre ahir!
Fins ara érem Ningú, l’ase dels cops,
l'esclau submís als teus insults i befes.
Però, tot d'una, aquesta nit d’octubre,
som un exèrcit de petites flames
alçat contra l'abús del teu poder.
Torna’ns, Ciclop, els homes que ens has pres!
“Sempre guanya el gegant!”, diu amb la veu
tremolosa un vell savi. “Reculem?”
Mai. Com David va esterrassar Goliat,
Ningú, Ciclop, et tombarà algun dia.
Encara que ens colpegis i ens trepitgis
i ens arrosseguis pels cabells, nosaltres
ja t’hem perdut la por: som homes lliures
i ho proclamem ben fort als quatre vents.
Som gent tranquil·la que avancem plegats,
en peu de pau, cansats de ser vençuts.
Ja no esgrimim cap llança contra tu,
ja no empunyem l'espasa sangonosa,
ja no volem més arma que aquest foc
que crema als nostres ulls. Sempre endavant,
units pel nostre anhel, tots farem força
fins que et tombem com un roure podrit:
farem cruixir els teus ossos contra el terra.
Torna’ns, Espanya, els homes que ens has pres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada