Torno a rellegir l'Odissea i, sobretot la segona part del cant primer, em fa l'efecte de girar al voltant d'un nou tema que s'afegeix al del possible retorn d'Ulisses, enyorat per Penèlope i Telèmac. Es tracta de l'eterna obsessió pel poder, per bé que només sigui en un petit racó de món, «Ítaca de dos mars» (ἐν ἀμφιάλῳ Ἰθάκῃ).
En efecte, els discursos, plens de retrets entre alguns pretendents i Telèmac sembla que ho palesen. Fixem-nos en aquesta topada entre dos protagonistes d'Ítaca, Antínous i Telèmac (I, 384 ss.):
—Telèmac, en veritat, els déus mateixos t'ensenyen
d'ésser tan altiloqüent, i uns discursos de tanta ardidesa.
Tu... que no vulgui el Croni mai fer-te rei en aquesta
Ítaca entre dos mars, com és teu per nissaga paterna!
I mirant-lo, Telèmac compostament va respondre:
—Antínous, pots estranyar-te de les paraules que et digui:
doncs tanmateix jo voldria, donant-m'ho Zeus, abastar-ho.
Creus que és el mal pitjor que ens podia escaure a la terra?
Ah, no és cap desventura ser rei! De seguida la casa
se li fa rica, i ell mateix es veu en més honra.
(Sobta i abelleix la traducció de Carles Riba del v. 385: ὑψαγόρην τ’ ἔμεναι καὶ θαρσαλέως ἀγορεύειν. Ι potser més, la resposta irònica dels v. 390-1 en forma de pregunta retòrica: καί κεν τοῦτ’ ἐθέλοιμι Διός γε διδόντος ἀρέσθαι / ἦ φῂς τοῦτο κάκιστον ἐν ἀνθρώποισι τετύχθαι;)
De fet, la resposta de Telèmac bé podria figurar en un recull d'apotegmes o de consells per a governants: οὐ μὲν γάρ τι κακὸν βασιλευέμεν. L'argumentari és del tot planer (v. 392-3): riquesa i honra (αἶψά τέ οἱ δῶ / ἀφνειὸν πέλεται καὶ τιμηέστερος αὐτός). Aquests són els dos puntals sobre els que l'aristòcràcia homèrica sustenta la seva raó de ser, un gran casal que s'acreix amb l'honra (τιμή). Telèmac, doncs, estava cridat a fer aquest mateix recorregut, rebent-ho, esclar, de mans de Zeus, de la mateixa manera com han fet tots els altres reis (cf. v. 390: τοῦτ’ ἐθέλοιμι Διός γε διδόντος ἀρέσθαι).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada