L'home no és els diners

És conegut el tòpic iniciat per Alceu —i reformulat per Píndar (Istm. 2, 11)— segons el qual l'home és el diner. El fragment alcaic, transmès per Diògenes Laerci i pels escolis pindàrics (360 L-P) fa així:

ὠς γὰρ δήποτ᾽ Ἀριστόδα-
    μον φαῖσ᾽ οὐκ ἀπάλαμνον ἐν Σπάρται λόγον
εἴπην, χρήματ᾽ ἄνηρ, πένι-
    χρος δ᾽ οὐδ᾽ εἲς πέλετ᾽ ἔσλος οὐδὲ τίμιος.

(Expliquen que Aristodem va dir a Esparta aquesta màxima gens estúpida:
l'home és el diner, no hi ha cap pobre honorat ni estimat.)

D'aquest poeta paga la pena recordar un altre fragment (fr. 333L-P), també amb valor proverbial i de caràcter ètic: οἶνος γὰρ ἀνθρώπω δίοπτρον que ens porta a un altre tòpic, el vi com a espill de l'home, per bé que entre els aristòcrates de Mitilene, el vers segurament voldria referir-se a la fidelitat que els companys de partit havien de mantenir entre ells un cop fet el jurament en el decurs d'un simposi: οἶνος vindria a ser com una metonímia de συμπόσιον. [I no és debades que Gentili-Catenacci recorden que no es tracta tant d'un espill, atès que el mot en grec és κάτοπτρον, sinó d'una "metafora più espressiva, che il vino è un modo di vedere in trasparenza e in profondo l'uomo".]

A l'Odissea (III, 375-6) Nèstor, però, tenia assumit una altre criteri: un home es mesura per la seva especial relació amb els déus:

Ὦ φίλος, οὔ σε ἔολπα κακὸν καὶ ἄναλκιν ἔσεσθαι,
εἰ δή τοι νέῳ ὧδε θεοὶ πομπῆες ἕπονται.

(Amic no espero que siguis innoble i mancat de coratge,
si de jove talment els déus t'acompanyen i et guien.    Trad. C. Riba)

(Crec, amic meu, que tu no deus ser un covard, ni poc noble
si t'acompanyen els déus com hem vist, quan encara ets tan jove.    Trad. J.F. Mira)

[El passatge homèric, ja fa temps va quedar anotat amb un vocatiu! al costat de l'Ὦ φίλος en la meva edició de l'OCT. Després, però, llegint el comentari al Ciclop d'Eur. per R.A.S. Seaford, vaig aprendre que és més freqüent que no imaginava: cf. ad v. 73-4.] De tota manera, el que sembla que l'aristocràcia homèrica propugna vindria a ser la conjuminació entre bondat-valentia-favor dels déus. Un status, un nivell humà superior, que no ve definit pel πόνος o la intel·ligència de l'individu, sinó que ja ha estat predefinit pels olímpics. L'estimació humana li serà, a partir d'aquest component, gairebé connatural.