Qui parla és Calipso. Ho fa per a blasmar, davant Hermes, que Zeus hagi decretat el retorn d'Ulisses. Ella li havia promés la immortalitat... i l'eterna joventut (Od. V 135).
Tὸν μὲν ἐγὼ φίλεόν τε καὶ ἔτρεφον, ἠδὲ ἔφασκον
θήσειν ἀθάνατον καὶ ἀγήραον ἤματα πάντα.
Carles Riba tradueix:
Jo l'he estimat i nodrit, i li deia i tot de posar-lo
a recer de la mort i vellura per tots els seus dies.
Joan F. Mira és més planer:
Sóc jo qui el vaig acollir amb amor, l'he cuidat, i pensava
fer-lo immortal i que no conegués la vellesa, per sempre.
Aquesta també era la promesa, però només a mitjes, que l'Aurora havia demanat per a Titonos (uns versos de Mimnerm, també ben famosos, hi fan referència). L'Aurora és esmentada a començament del cant V. Però, pel que fa a l'autor de l'Odissea, gairebé diria que ara ens les havem amb una picada d'ull d'arte allusiva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada