La casa de Píndar

 Aquest és el títol d'un poema de Manuel Forcano, inclòs a Corint. El trobem en la primera secció, un conjunt de poemes sota el títol «Dàtils de Palmira». Com que és breu, em sembla adient de reproduir-lo:

     Podem en la memòria,
     com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
     convertir tots els records en un temps
     que ja no reconeixerem mai més
     com a nostre.

     Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
     la llum d’un vespre, el gest d’una carícia,
     la calor brillant després d’un bes
     als llavis.

                         Com Alexandre amb Tebes:
     va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
     però hi deixà en peu
     la casa de Píndar.

Qui tingui el llibre a l'abast veurà com el nostre autor juga tot sovint amb el record i l'oblit, l'amor que hom perd i malda per tornar a recuperar. Més encara: sovint presenta quelcom de grandiós i, al final, Forcano ens dona un bany de realitat, la de l'ara i avui: viatgem al metro com qualsevol altra persona, o seiem al celobert de casa mentre hem d'escoltar la ràdio del veí. Però és a l'acabament de tot que trobem un vers que podria ser ben bé la divisa per a viure tornant a recomençar. Tot i que els desigs no s'acompleixin, dirà «No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.» És una mica l'Enllà de Maragall... no ho sé.

D'igual manera crec que podem besllumar una nova via per a contemplar el poema «La casa de Píndar«», i el missatge fora aquest: malgrat hagis vençut o no tinguis recança de res, a pesar de tot, deixa dempeus alguna cosa que et recordi allò que, no volent-ho, serves igualment en el record com una evocació. M'atreviria a dir que fins i tot cal rendir-se en la lluita contra la memòria, contra Mnemòsine mateixa.