Les dones troianes

El tema central de la tragèdia representada el 415 a.C. no és només el de la guerra del Peloponnès, ni el de la guerra de Troia... sinó el de totes les guerres de la humanitat. Eurípides es va captenir com un autèntic clàssic perquè el seu missatge és atemporal.

Successivament se’ns presenta el dolor de les dones captives de Troia: Hècuba, Cassandra i Andròmaca. Igual que en el drama homònim d’Eurípides, Hècuba ocupa un lloc central en la peça i no es mourà de l’escena fins que no s’acaba la tragèdia.

Hècuba és la majestat aterrada. Properament serà donada a Ulisses com esclava... El seu dolor va en augment, a cada minut, davant cada novetat del missatger Taltibi. Hècuba és la serenor davant el desastre.

I Cassandra? Per mi és una bacant profètica. El seu deliri fa que el poeta compongui per a la seva intervenció un himeneu en forma de trenos: un unicum extraordinari en la literatura... Els versos 353-405 i 424-461 relaten les seves prediccions funestes i doloroses per a Agamèmnon i Ulisses: cal llegir-los a poc a poc. Reprodueixo ara en traducció l’himeneu inicial (vv. 308-340):

CASSANDRA:
Estrofa: Amunt la flama, acosta!
Llum, jo la porto, revereixo, abrando,
veieu! veieu!
amb torxes aquest santuari.
Oh Himeneu senyor!
Feliç el nuvi que m’espera,
i feliç jo també, que en llit reial,
per terres d’Argos, seré núvia.
Himen, oh Himeneu príncep!
Puix que tu, mare, amb tantes llàgrimes
i tants gemecs, el pare mort
i la pàtria del cor estàs plorant,
sóc jo, que per les meves noces
arboro aquesta llum de foc
i la faig resplendir, la faig brillar,
oferint-te, oh Himeneu,
oferint-te, oh Hècate, la lluor
que el ritu vol sobre un tàlem de verge.
Antístrofa: Brandeix el peu enlaire,
mena, mena el compàs d’aquesta dansa,
Evan! Evoè!
com en els temps de més feliç
fortuna del meu pare!
El cor és sant: tu, Febos, dugues-lo
al temple teu, pel mig de la lloreda,
a honor de la qui et sacrifica.
Himen, oh Himeneu, Himen!
Entrar en la dansa, mare mena-la,
gira el teu peu aquí i allà
amb els meus peus, portant un pas que encisa.
Llanceu un crit “d’Himeneu, oh!”,
saludeu la noumaridada
amb càntics i clamors de gran ventura.
Anem, donzelles frígies,
amb vels de festa, celebreu l’espòs,
el destinat al llit de del meu connubi.
. . . . . . . . .
HÈCUBA:
. . . . . . . . .
Deseu les torxes, dones, i el respost que feu
als himnes seus de boda, siguin llàgrimes.
(trad. Carles Riba)

[Ulisses llença Astiànax des de les muralles de Troia en presència d'Andròmaca.]

Andròmaca destaca també per la seva serenor. Fins i tot en el comiat ple d’emoció perquè Astiànax serà estimbat des de les muralles per Ulisses... Qui no tremola de temor? Qui no s’indigna? I, a la fi, quan li porten el fillet mort, vegeu quin epitafi vergonyant: “aquest infant mataren un dia els grecs perquè li tenien por...” (vv. 1190-1191).

Acabo: hom ha qualificat Les Troianes dient que és “una simfonia tràgica”. No em feu dir on ho vaig llegir, no ho recordo. El que sí recordaré és la representació, plena de vida i sentiment, admirable i majestuosa, que en fa el grup juvenil de teatre de l’IES Guindàvols, de Lleida: la meva enhorabona més sincera i més merescuda per al Jesús i a tots els membres del grup.