divendres, 12 de setembre de 2008

Allò que hom estima


... i és facil d’entendre-ho a qualsevol —sempre segons Safo, πάγχυ δ’εὔμαρες σύνετον πόησαι (fr. 16, 5 L.P.). Allò que hom estima és la cosa més bella i depassa, deixa fora de lloc, fins i tot rebutja qualsevol altra proposta, convenció, o qualsevol norma —per molt arrelada i justificada que ens vulguin presentar que és. Contra Ἔρως no hi ha res a fer: ho recorden Sòfocles i també Virgili (et nos cedamus amori, Ecl. X, 69). Qui no ha fet cap bogeria “per amor”? Més encara, l’amor no ens ha fet madurar? Allò que estimem no ho ha de ser només per una guspira meravellosa —de vegades pel descobriment inicial— sinó per una voluntat que esdevé arrelada i madura, un objectiu concret, que volem definitiu i que ens fa ser constants en la nostra tasca vital, que ens dóna seguretat i orienta nel mezzo del cammin. No podem ser volubles o indeterminats: l’amor inclou totes les dimensions de la persona, altrament seríem uns incompresos —fins i tot per a nosaltres mateixos. Per això m’atreveixo a afirmar que si algú diu que estima l’assignatura de Grec i no s’hi esforça, no s’hi dedica, no el defensa amb passió i seny, s’enganya: en realitat no l’estima perquè no posa la seva vida al servei d’allò que diu que estima. (I dubto seriosament que pugui tenir estimació per cap altra assignatura.)