dimarts, 2 de setembre de 2008

Perquè Prometeu roba el foc

És una pregunta que sovint em fan els alumnes quan llegeixen El Prometeu encadenat esquili. Per bé que en el mateix inici de la peça hi ha la resposta (cf. v. 7), fa poc he topat amb aquesta autoritat medieval, Giovanni Boccaccio, que en fa la lloança en el llibre XII de Genealogie deorum gentilium (cap. LXX) tot inspirant-se en sant Isidor de Sevilla:
... Ut eius oportunitas cognoscatur, sic in libro Ethymologiarum scribit Ysidorus: Absque igne nullum metalli genus fundi extendique potest. Nichil enim pene quod non igne efficiatur, alibi enim vitrum, alibi aurum, alibi argentum, alibi plumbum, alibi mineum, alibi pigmenta, alibi medicamenta efficit; igne lapides in ere solvuntur, igne ferrum gignitur et domatur, igne aurum perficitur, igne cremato lapide cementa et parietes ligantur; ignis lapides nigros coquendo candificat, ligna candida urendo effuscat, carbones ex pruina fulgida nigros facit, de lignis duris fragilia, de putribilibus imputribilia reddit, stricta solvit, soluta restringit, dura mollit, mollia dura reddit.

Per tal que en sigui coneguda la seva conveniència, així en parla Isidor en el llibre de les Etimologies: sense el foc no es pot fondre ni dilatar cap mena de metall. Perquè gairebé no hi ha res que no es pugui produir sense foc, ja sigui el vidre, l'or, l'argent, el plom, el mini, els colors, els ungüents. Amb el foc es desfan les pedres dins el coure, amb el foc es fabrica el ferro i se li dóna forma, amb el foc l'or assoleix seu punt definitiu, amb sorra cremada s'uneixen les parets i les pedres de l'edifici; coient-se al foc les pedres fosques es tornen blanquinoses; cremant enfosqueix els troncs descolorits, fa negres els trossos de carbó lluents per la rosada, torna fràgils els troncs robustos, torna les coses de corruptibles a incorruptibles, deslliga allò que estava travat, entrava allò que estava deslligat, afluixa el que era dur, torna dur el que era fluix.