diumenge, 8 de març de 2009

Medea a Vilanova del Vallès


Dissabte passat, 28 de febrer, a les deu del vespre va tenir lloc l'estrena de Medea al Centre cultural de Vilanova del Vallès a càrrec del grup Aigua amb gags, dirigit per Joan Sors. Hi participava una exalumna meva, Núria Bigas (dona del cor), i també un altre alumne de Literatura i Civilització gregues, Josep Ginestí (Egeu). Com que no m'ho volia perdre hi vàrem anar tota la família.

I el resultat diré que fou excel·lent. De primer per part del públic, que mantingué una sintonia total amb el tema que planteja la tragèdia. Per la seva banda, els actors, ni que es tracti d'un grup amateur, van demostrar una gran categoria i que havien assimilat molt bé l'obra. Hi hagué papers molt reeixits: Medea, la dida, Jàson, Creont... demostraren que havien captat molt bé el paper de cadascun. Això em va alegrar profundament. Una estona abans vaig poder saludar tant la Núria Bigas com en Jordi Ginestí. "Medea és una gran tragèdia, és d'una força tremenda", em comentava ella. En Jordi va explicar-me que havia assistit a una representació de la tragèdia que en ocasió de la Trobada presencial de la UOC farà tres o quatre anys a Bellaterra. Sí, va ser una sessió molt emotiva: conservo un record inesborrable de molts moments d'aquella representació --i altres-- de Tempus est iucundum molt ben dirigida per l'amic Enric Comas.

Tot i que les comparacions són sempre odioses, he de dir que ambdós grups que tinc ara com a referent van assimilar molt bé el text euripidi. Tempus est iucundum hi va saber mantenir una alta dosi de respecte i el moviment melodramàtic de l'original quedava ben palès. En el grup vilanoví semblava, per moments, que volien "jugar" amb el sistema d'actes (apagat de les llums): el ritme ja no és el mateix d'una tragèdia grega. El cor, en el grup de joves de Tempus est iucundum tenia un moviment peculiar, en el grup vilanoví integrava --potser excessivament?-- el personatge de la dida. Més frapant seria la qüestió de l'actualitat que es vol imprimir en la representació: sempre he volgut imaginar com en la representació d'Eurípides hom acaba posant el deus ex machina... Em deia una professora, Teresa Quintillà, que només havia vist Medea volant en el carro del Sol una vegada, en un muntatge preparat per Jesús Martínez, de l'IES Guindàvols. A mi personalment em costa seguir una representació d'una obra antiga, amb al·lusions a tot un món clàssic, però vestida a la moderna. És del tot cert que l'actualitat de Medea és més que indiscutible: en això, el llibre de Rena Fraden, recollint testimonis de presons de dones als EUA és més que eloqüent! Però ens les havem amb una tragèdia, amb unes lleis de representació que no es poden obviar... M'hauria agradat, en fi, que els dos fills de Medea, tot i tractant-se de dos personatges pràcticament muts (atenció, però, amb l'anotació escènica, que els manuscrits conserven en el v. 1270 , única en el teatre antic) haguessin tingut la presència indispensable. Ara, representar Medea sempre és tot un esdeveniment, un repte a la imaginació i a la disciplina, un encert de gust. Que continuï, doncs... I el proper 25 d'abril, a Montmeló, hi tornaré a anar.


2 comentaris:

Gemma Montoya ha dit...

Veus Benvolgut Ramon:

Tot no està perdut, sempre hi ha ànimes sensibles al món clàssic. Gràcies a Déu!!

Gemma

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Gràcies, Gemma, pel teu comentari. Crec que del bon treball se n'ha de fer difusió, oi?