dimecres, 19 d’agost de 2009

L'epopeia: poesia aristocràtica i individualista

Continuo amb el tema iniciat ahir. D'entre les consideracions que fa la Mònica Flores, voldria assenyalar que, mentre l'epopeia és un tipus de poesia en què el protagonista és un heroi-aristòcrata, quan neixi la poesia lírica, el protagonista del poema, el "jo", passa a ser totalment d'un rang inferior. Només Píndar continuarà perpetuant el poema dedicat a l'aristòcrata (ara vencedor en proves atlètiques):

Un altre aspecte que cal destacar de l’èpica és que retrata, fonamentalment, un món aristocràtic. Es tracta d’una perspectiva que enfoca sempre els duels singulars entre els nobles i deixa a l’ombra els xocs tumultuosos de les tropes. L’èpica privilegia els triomfs dels cabdills, ansiosos de glòria i obvia els moviments de les masses anònimes de soldats (1) . Això es pot comprovar en La Ilíada: el Cant XIII relata la batalla vora les naus i l’autor cita els noms dels fills de les principals famílies que hi participen. En primer lloc, anomena Hèctor, qui encapçala l’exèrcit troià: “Els troians carreguen en massa, i Hèctor era al davant ple d’embranzida, com una roca que es desprèn d’un penya-segat que un riu torrencial ha estimbat des del cim...” (Ilíada, Cant XIII, v. 136). O també:
“Els altres s’esbatussaven i s’aixecava un sorollam imparable. El Telamoni Teucre va ser el primer que va matar un home, el llancer Imbri, el fill de Mèntor, ric en cavalls. Residia a Pedeu abans que arribessin els fills dels aqueus. Tenia per esposa Medesicasta, una filla borda de Príam...” (Ilíada, Cant XIII, v. 169)
Així mateix, el cant XVI, per exemple, ens parla de les gestes de Pàtrocle i la seva mort, fet que conduirà al temible i tràgic enfrontament entre Aquil·les i Hèctor, descrit en el cant XXII.

En el cas de la Chanson de Roland aquesta insistència en mostrar únicament els xocs entre els nobles es mostra, clarament, per exemple, en l’episodi on són descrits els Dotze Pars sarraïns (versos 874 – 975) que s’enfrontaran als Dotze Pars (pares curiae) cristians. Un altre exemple d’aquest tipus es torna a trobar en els versos que descriuen la batalla que enfronta Carlemany amb Baligan on només se citen les accions dels reis i nobles dels dos bàndols:
“Li quens Rabels est chevaler hardiz.
Le cheval brochet des espreuns d’or fin,
si vait ferir Torleu, le rei persis”
(Roland,vs. 352-54)

“Reis Canabeus, lefrere a l’almiraill,
des esporuns ben brochot sun cheval.
Trait ad l’espese, le punt est de cristal,
si fiert Naimun en l’elme principal.”
(Roland, vs. 3429- 32)
Tot plegat ens mostra una concepció de l’honor de caire exclusiu i jeràrquic . Les societats retratades són unes societats de reis i nobles, però, precisament, en totes dues obres comença a insinuar-se la lluita entre monarquia i aristocràcia. En el cas de la Ilíada, Agamèmnon és anomenat diverses vegades “el mes regi” dels herois de Troia, tot i que no era el més heroi en les seves capacitats. La seva posició al capdavant de les tropes aquees no l’havia guanyada personalment, sinó que li ve donada pel seu poder ja que era el cap que podia aportar més naus. Per tant, la riquesa d’Agamèmnon es la que li confereix el poder. En el món de la Ilíada, una mesura del veritable mèrit d’un home era quant podia donar com a tresor, aspecte que es demostra quan Agamèmnon enumera els obsequis que li donarà a Aquil·les si aquest es reincorpora a la guerra. En aquest passatge, el més significatiu és que el rei micènic enumera amb gran cura els presents i l’ordre d’aquests no és casual ja que indica el seu grau d’importància:
“Davant de tots vosaltres anomenaré els obsequis distingits: set trípodes que no hagin estat mai al foc, deu talents d’or, vint calders resplendents com la flama, dotze robustos cavalls guanyadors en certàmens, els quals han aconseguit premis amb les seves potes (...) Li donaré set dones destres en labors impecables...” (Ilíada, Cant IX, v. 121-126)
Pel que fa a la figura que dibuixa la Chanson de Roland de Carlemany és la d’un rei ple d’èpica i magnificència:
“Desuz un pin, delez un eglenter
un faldestoed i unt, fait tut d’or mer:
la siet li reix ki dulce France tient.
Blanche ad la barbe e tut flurit le chef,
Gent ad le cors e le cuntenants fier:
s’est ki·l demandet, ne l’estoet enseigner.”
Roland, v. 114-119
Així mateix, en diferents versos s’expressa la riquesa i poder del rei:

“Le riche empereür” (Roland, v. 2199)
“Li reis poëstëifs” (v. 2133)
No obstant aquesta supremacia, Agamèmnon i Carlemany són qüestionats. Així ho demostren les paraules injurioses que Aquil·les adreça a Agamèmnon amb motiu de la seva discussió per Criseida i Briseida: “Borratxo, tu que tens els ulls de gos i cor de cérvol! (Ilíada, Cant I, v. 224)

De fet, posteriorment, Agamèmnon exposa clarament com l’actitud d’Aquil·les és un perill per al seu govern:
"Si ancià, tot això que has dit és assenyat, però aquest home vol dominar tothom, ser sobirà de tothom i donar ordres...” Ilíada, Cant I, v. 285
En el cas de la Chanson, malgrat la posició preponderant de Carlemany al llarg de tota la cançó, es comencen a observar indicis que anuncien la degeneració que patirà la figura del rei . Aquest fet es palesa quan aquest, després de sentir l’olifant, afirma que els seus homes estan lluitant i Ganelon, aleshores i per tal de guanyar temps, qüestiona el criteri del rei tractant-lo de nen:
Guenes respunt: “De bataille est nïent.
Ja estes veilz e fluriz e blancs,
par tels paroles vus resemblez enfant”
(Roland, v. 1770-72)
Un altre moment que mostra un rei que no pot prendre decisions de forma unilateral és quan aquest, amb motiu del consell dels pars que s’ha organitzat per jutjar Ganelon, aquests decideixen perdonar-lo, malgrat l’evident disgust del rei:
“A Charlemagne repairent si barun;
dient al rei: “Sire, nus vos prium
que clamez quite le cunte Guenelun.”
(Roland, v. 3807-9)

“Quan Carles veit que tuz li sunt faillid,
Mult l’enbrunchit e la chere e le vis,
al doel qui’il ad si se celimet caitifis.”
(Roland, v. 3815-17)

(1) GARCIA GUAL, C., Patria y guerra en el mundo griego antiguo, “Revista de Historia Militar”, 49 extra, 2005, pàgs. 11-32.