dijous, 26 de juny de 2014

Èxtasi

«Hi ha un extàsi que marca el cim de la vida, i més enllà del qual la vida ja no pot enlairar-se més. I com és de paradoxal la vida que aquest extàsi arriba quan un se sent més viu i, al mateix temps, oblida del tot que ho està. Aquest èxtasi, aquest oblidar-se de la pròpia existència, arriba a l’artista, l’atrapa i l’embolcalla en una flama d’inspiració; arriba al soldat que, embriac de combat en el camp de batalla devastat, es nega a rendir-se...»   [Jack London, La crida del bosc]
La natura té parts més pregones que no ens pensàvem i que ens fan remuntar a la matriu mateixa del temps. Ho sabia Plató i ho saben els artises que, en algun moment han navegat per aigües que no poden besllumar on els porten, tret del punt més alt (o més interior i amagat) de qualsevol existència. Una simple novel·la sobre l'ànima salvatge que es desvetlla en un animal pretesament domèstic hi reflexiona amb frases que l' podria fer ben seves.