Reviure les Tristia d'Ovidi

M'ha vingut a les mans sense anar-ho a cercar. Es troba en el núm. 11 de l'Anuari de Filologia de la Universitat de Barcelona: Secció D - Studia Graeca et Latina (anys 2001-2002). És un article documentadíssim de la professora Ma. Antònia Fornés sobre la tradició clàssica a Ponç Pons: m'ha encantat de llegir, he fruit i he après (el tòpic del docere et delectare...). També he recordat els anys d'estudi (eren anys d'afanys!), durant la llicenciatura en Filologia Clàssica, en què vaig coincidir amb l'autora, avui professora a la UIB.

Primer copiaré un poema que presenta l'home autèntic i d'una sola peça, solitari, que ha de "patir l'exili". Em recorda de molt aprop una situació que avui per avui, no pocs professors amb vocació i ideals nobles, d'una manera o altra hem de viure, fuetejats per hipòcrites mesells que es pensen que detenten "el poder"... (Bé, millor deixar-ho aquí.) És un poema tret del llibre On s'acaba el sender:

L´últim adéu
T'ha tocat un temps dur
d'enemics disfressats,
de ganyotes d'oblit,
d'escanyosos dicteris.
No has pogut, tu no en saps,
abaixar el cap o dir
llagoter tot allò
que et faria amatent
servil ca de la pàtria.
Que cap tímid gemec
ni cap plany llangorós
no t'embruti la veu
ni t'ençati la boca.
Quan s'esborri el camí
de tornada i siguem
només cendra, els teus mots
duraran seculars
com la pedra on seiem
per mirar un últim cop
Roma, cap a l'exili.

L'altra idea és una declaració, plena de sinceritat, que bé valdria la pena que llegissin a poc a poc aquells que encara dubten (i, per tant, neguen) que les llengües clàssiques siguin "útils" per als joves (tot i que contra la ignorància obstinada no s'ha trobat remei; però de vegades, amb pena, m'adono que són individus que ostenten altes dosis de "catalanisme" !?):

Fa molt, segles, que no he traduït cap text llatí, però record aquells anys de formació com a molt importants per jo. Amb els anys, més me n'adon de la grandesa i la qualitat literària dels poetes que t'he dit. Són clàssics per açò, perquè són morts vius i la seva obra, vigent, viva i poderosa, encara pot il·luminar el camí de tot aquell que vulgui arribar a ser poeta. Jo ho vull ser. Per açò vaig aprendre d'ells i formen part dels meus fonaments. Els estic molt agraït i sent per ells una enorme admiració.

És que avui l'admiració per l'excel·lent s'ha tornat en odi per l'excel·lent? Els professors de clàssiques hi tindrien molt a dir, segur: i amb força detalls, els de grec (Maria Àngels Anglada ens anomenava "espècie no protegida").