Menjar i beure cada dia: això és Zeus per als homes

No us espanteu: el títol reprodueix un vers del Ciclop d'Eurípides, no és cosa meva... Fa uns dies coincidírem uns professors de Grec entre els quals hi havia la Mercedes Polo, de l’IES Joan Oliver de Sabadell. Estava contentíssima —ens digué— perquè els seus alumnes de batxillerat han guanyat un premi amb el seu treball de recerca sobre cuina romana... És per això que la meva sincera enhorabona i el post d’avui els són dedicats de tot cor.

Si parlàvem d’àpats o menges a l’Antiguitat, n’hi ha una que gaudeix d’una fama singular: el ciceó (mot que trobem escrit diversament, κυκεῶ, κυκειῶ, κυκεών). Tot i algunes varietats, era una beguda feta bàsicament a partir de cibada. A la Ilíada (per ex. XI 638 ss., passatge comentat també per Plató, Ió 638 c) és un beuratge reconstituent, mentre que l’Himne homèric a Demèter li dóna un caràcter d’aliment ritual en els misteris d’Eleusis.

Hi ha quatre versos d’Hipònax (fr. 39 W.) que parodien ambdues interpretacions —i potser més que res, la segona. Qui sap si la persona loquens—tot calcant models d'expressió homèrics— no demana una poció màgica per a alliberar-se de la malvolença dels seus enemics?

κακοῖσι δώσω τὴν πολύστονον ψυχήν,
ἢν μὴ ἀποπέμψῃς ὡς τάχιστά μοι κριθέων
μέδιμνον, ὡς ἂν ἀλφίτων ποιήσωμαι
κυκεῶνα πίνειν φάρμακον πονηρίης.

"Lliuraré la meva ànima planyívola a la desesperació si no em fas arribar rabent una mesura de cibada perquè amb la seva farina en faci el ciceó, beguda guaridora de la misèria."

A bona fe, ἡ μου πολύστονος ψυχή també agrairia un remei contra el canibalisme voraç dels pafarts que a l’IES Matadepera s’han cruspit el Grec any rere any a força de marejar la perdiu i pintar la cigonya: si no l’han desnonat de l’imprès de matrícula és perquè encara no poden; en altres documents, com el dossier que entreguen a les famílies a l’inici de curs, ni rastre: πονηρία τὸ ὅλον.