Per què he votat Wilhelm von Humoldt?

Wilhelm von Humboldt (1777-1835) és el primer defensor --i el més aferrissat-- de la llengua com a forma bàsica i constitutiva d'una cultura i com a porta d'entrada al coneixement d'una civilització. A ell caldrà que es refereixin els filòlegs, filòsofs, estudiosos de la semiòtica, lingüistes, sociòlegs... Humboldt va ser el responsable d'una reforma a l'ensenyament de la Prússia del s. XIX, un pla d'estudis centrat plenament en la cultura clàssica (l'art. 1 de la reforma deia: "la finalitat del liceu és procurar una cultura general superior basada essencialment en les llengües clàssiques i les literatures grega i llatina"). Humboldt va dimitir al cap d'un any i mig perquè van irrompre veus crítiques que no veien amb bons ulls que el grec i el llatí restessin hores a la resta d'assignatures. A més a més, en ambients polítics conservadors, hi havia desconfiança que s'estudiés la democràcia grega i la república romana; per altra part, els nacionalistes criticaven l'oblit de la formació patriòtica germànica; els "pragmàtics" es queixaven d'un coneixement que no era apte per a la vida professional; fins i tot hi havia qui mostrava desconfiança davant un possible retorn del paganisme... No sembla que les posicions hagin canviat massa els darrers dos-cents anys, oi? (Però amb la diferència que la reforma humoldtiana no va patir gairebé modificacions en tot aquest lapse de temps.)

De Humboldt, en data d'avui, m'interessen la seva traducció de les Olímpiques de Píndar i de l'Agamèmnon d'Èsquil (1816), una recensió de la segona edició de l'Odissea de F.A. Wolf, així com un assaig sobre la divinitat a Sòcrates i PLató. Si voleu donar-hi una ullada, les seves Obres completes ocupen set volums.

En la línia de Humboldt, Wilamowitz (i molts altres) també van haver de convèncer els crítics que la filologia clàssica és una disciplina sintètica que inclou la lingüística i la literatura, la història, l'art i l'arqueologia, la filosofia i la història de la religiositat... que el grec permet de compendre la sintaxi de l'alemany, que enriqueix la llengua i que es troba en l'origen de les ciències, el dret, les arts... Fins i tot, segons el context on es trobessin, apel·laven al lloc central dins la cultura germànica que li havia atorgat Luter!

"No hem d'oblidar que, privant la joventut de la cultura clàssica, posem el món civilitzat en perill de veure desaparèixer la seva unitat (...). Nosaltres no volem aquesta pèrdua, ben al contrari. Però quedaran totes mutilades (scil. les educacions nacionals) el dia que oblidin allò que els és comú, el fonament sobre el qual reposen els orgullosos edificis de totes les nostres grans civilitzacions." (U. von Wilamowitz-Moellendorff, Kleine Scriften, vol. VI, Berlin 1972, p. 78-114)